L'aparició o la utilització de la familiaritat en el discurs fa que allò de què es parla aparegui com a proper. De fet, la familiaritat es una mostra discursiva més del que podem anomenar nosaltres. És a dir, no s'és familiar amb els altres, amb els que no tens relacions de proximitat. Per tant, en aquests casos podríem utilitzar el concepte de distància discursiva. Quan una persona parla o escriu estableix una distància (més gran o més petita) amb l'objecte de què parla o escriu.

L'esport, òbviament, és un dels camps en què més es dóna la familiaritat (o la seva absència). Ben segurament podem trobar-ne la causa en la pròpia dinàmica de l'esport: nosaltres volem guanyar a ells. Per tant, el discurs esportiu és un espai idoni per on es pot escolar de manera menys conscient i, consegüentment, més interessant, el discurs d'altri. En aquest sentit, tres notícies que aparegueren el dia 26 de gener de 2002 a El 9 sobre les seleccions espanyoles en són un bon exemple. Abans de comentar-les, però, cal assenyalar el notable esforç d'El 9 per construir un discurs esportiu català. A més, té el mèrit de ser el primer intent de construir-lo. Tanmateix, no sempre se'n surt. A continuació, en veurem tres casos.

A la notícia que comenta el sorteig de l'Eurocopa de futbol de 2004, hi apareix la citació següent:

La selecció espanyola haurà de suar una mica més que en les dues fases classificatòries anteriors si vol accedir a la fase final de l'Eurocopa de 2004. L'equip de José Antonio Camacho ha quedat enquadrat en un grup assequible, però la presència d'Ucraïna i Grècia fa que no es pugui relaxar ni un moment.

Si bé comença la primera oració amb el sintagma "la selecció espanyola", a la segona l'equip espanyol de futbol es converteix en "l'equip de José Antonio Camacho". L'equip espanyol, doncs, guanya en familiaritat: si bé primer hi ha un distanciament, posteriorment la utilització del nom complet de l'entrenador ens l'apropa. Aquest apropament encara és més evident en el titular d'un quadre on es comenten els rivals d'Espanya: "Els rivals de la selecció de Camacho". Ara, el fet d'utilitzar només el cognom encara ens el fa més proper.

A més, cal remarcar que "l'equip de José Antonio Camacho s'oposa a Ucraïna i a Grècia, i no pas a "l'equip de Valery Postovoienko", seleccionador ucraïnès, o a "l'equip d'Otto Rehhagel", seleccionador grec. Se'ns podria argumentar que ningú no sap qui són aquests entrenadors. Aleshores, però, hi ha fórmules alternatives com la que utilitza el propi diari:

En el cas de Grècia, la velocitat i l'anarquia de l'equip que dirigeix l'alemany Otto Rehhagel poden arribar a ser desconcertants i a fer perdre els papers.

És a dir, en lloc de "l'equip d'Otto Rehhagel" es pot dir "l'equip que dirigeix Otto Rehhagel". Així doncs, podríem utilitzar tranquil·lament "l'equip que dirigeix José Antonio Camacho" o "l'equip que dirigeix Camacho". La distància discursiva s'incrementa indiscutiblement.

Un segon exemple el trobem en la notícia sobre el partit d'handbol que va jugar Espanya contra Islàndia. Sota el titular "La selecció espanyola salva un punt en el darrer segon", hi apareix un subtítol i la citació següents:

L'equip de Cèsar Argilés va empatar a 24 contra Islàndia en el debut a l'europeu

La selecció espanyola d'handbol va aconseguir un empat en el primer partit del campionat d'Europa que es disputa a Suècia. L'equip de César Argilés va aconseguir en el darrer segon l'empat contra Islàndia gràcies a un llançament d'Alberto Entrerríos.

Torna a passar el mateix que acabem de comentar: la utilització del sintagma "l'equip de + nom de l'entrenador espanyol". A la notícia, però, trobem una altra citació, molt més explícita que l'anterior:

Els d'Argilés no van començar amb mal peu, però el joc controlat en atac i una defensa ferma es va anant transformant en no res.

Ara, els jugadors espanyols passen a ser "Els d'Argilés". El grau de familiaritat amb aquests jugadors i amb l'entrenador, doncs, esdevé màxima: la identificació amb els jugadors i amb l'entrenador també.

No es tracta, però, de la darrera citació a comentar:

Durant tot el partit, la selecció va anar a remolc en el marcador amb un desavantatge de 17 a 11 quan s'havien disputat 35 minuts, tot i això va arribar a l'empat [sic].

En aquesta oració, la selecció espanyola es converteix en "la selecció". A més, la utilització de "tot i això va arribar a l'empat" implica una visió espanyola del que va passar en el partit. Ben segurament, la visió islandesa no és la mateixa.

Per acabar, analitzarem el tercer exemple de familiaritat:

Imbroda obre la porta de la selecció a Esteller

En aquest titular reapareix el sintagma "la selecció" per referir-se a la selecció espanyola de bàsquet. A més, també cal assenyalar la utilització del cognom del seleccionador espanyol en lloc del càrrec. En el segon cas es marca una distància discursiva clara. També volem mostrar que la notícia s'hauria pogut enfocar des de la perspectiva de l'Esteller i no pas des de la perspectiva del seleccionador espanyol. Per exemple, s'hauria pogut titular: "Esteller podria tornar a jugar amb la selecció espanyola". O d'altres en què la focalització recaigui en el jugador català.

En el cos de la notícia trobem aquesta oració:

El seleccionador, en una entrevista concedida a la lliga ACB, va deixar molt clar ahir que les seves convocatòries no són un vedat tancat als jugadors que han participat en els últims partits.

Quan el periodista o la periodista es refereix a "el seleccionador" vol dir "el seleccionador espanyol". Tant en el cas del titular com en el cas de la citació, som davant d'una nova mostra de familiaritat.

Aquests casos serveixen per mostrar que la construcció d'un discurs esportiu català ensopega amb forts entrebancs de diversa mena: la traducció al català dels teletips de les agències espanyoles, les presses en redactar les notícies, les rutines, el sentit comú espanyol, etc.