El 29 d'agost de 2006, El Mundo va publicar un editorial titulat "ETA mantiene la baza del terror mientras amplia su espacio politico". L'editorial es construeix a partir de tres dades factuals donades a conèixer el dia anterior. La primera és que la policia francesa va trobar el juny un cotxe que va fer explotar ETA a Iparralde. El mateix dia, el govern basc va donar a conèixer els resultats del Sociómetro Vasco, que és una enquesta feta pel Gabinet de Prospecció Sociològica del govern basc. EM destaca dos resultats: d'una banda, l'opinió que tenen els enquestats i les enquestades sobre els líders polítics bascos i espanyols i, d'una altra, què votarien les persones enquestades si el govern espanyol permetés un referèndum a favor o en contra de la independència. A partir d'aquestes tres dades, EM escriu un editorial en què parla d'ETA.

Un cop situat el context, es pot interpretar el títol de l'editorial i el seu contingut: ETA manté l'activitat terrorista i l'espai polític d'ETA creix. Per lligar les dues idees, EM utilitza mientras, que serveix per donar una idea de simultaneïtat, és a dir, per connectar íntimament les dues idees.

L'editorial, però, parteix d'una pressuposició errònia: com que ETA vol la independència, aleshores tots els independentistes són (d') ETA. És una evidència política que hi ha partits abertzales que no tenen res a veure amb Batasuna ni ETA que estan a favor de la indepèndencia. En aquest sentit, l'"esquerra abertzale" no es pot reduir a Batasuna o a ETA. Per tant, EM construeix l'editorial a partir d'aquest error d'interpretació greu.

Com que l'editorial comença parlant de l'activitat d'ETA durant l'alto el foc permanent, i atès que la informació que podem llegir als diaris és contradictòria, raó per la qual no podem saber fins a quin punt una dada és certa o falsa, ens limitarem a transcriure uns fragments que creiem que situen el text en el context adequat per després comentar el que ens interessa:

La noticia que hoy abre la portada de EL MUNDO no debería sorprender a nadie. Que ETA haya explosionado un coche en Francia a finales de junio forma parte de lo esperable de una organización que ha hecho del asesinato su principal medio de actuación. Sin embargo, la historia que publicamos hoy es un síntoma más -y ya van muchos- de que la banda no está pensando en su disolución ni en su conversión a medio plazo en una mera asociación política. ETA sigue siendo una organización terrorista y aprovecha el espacio que ingenuamente le brinda el Gobierno para avanzar en sus objetivos políticos sin dejar por eso de adiestrar a sus comandos por si un día decide -como amenaza en sus comunicados- volver a matar.
En realidad, la conducta de la banda difiere bien poco de la de la tregua de 1998. ETA nunca dejó de abastecerse ni de entrenar a nuevos comandos, avivó la kale borroka y no abandonó en ningún momento las redes de extorsión. Después del alto el fuego declarado en marzo, la banda ha continuado con todas estas actividades, por más que el Ejecutivo haya tratado de disculpar o de minimizar sus actos.
Fuentes policiales aseguran que desde la entrada en vigor de la tregua, el 24 de marzo, los etarras han robado seis coches en Francia y han abandonado casi una docena. Sus miembros han dejado su rastro por algunos pisos del sur del país vecino, donde el ir y venir de comandos no es inferior al de los tiempos en que la banda estaba presuntamente más operativa. En cuanto a los explosivos, hay que recordar que ETA robó en Francia en diciembre del año pasado 1.300 kilogramos de polvo de aluminio, una sustancia que se utiliza en la fabricación de amonal y amosal.
Pese a los continuos desmentidos del Ministerio del Interior, la red de extorsión de ETA permanece activa y ha enviado cartas después de la tregua. Lo demostró en junio la operación del juez Grande-Marlaska contra el entorno del bar El Faisán, abortada por cierto por un chivatazo que -ya nadie duda- partió del entorno del turbio comisario general de Información, Telesforo Rubio.

Ara hem arribat al paràgraf que ens interessa comentar:

No cabe duda de que el planteamiento temerario del Gobierno ha ayudado a reorganizarse operativamente a una ETA derrotada por el acoso policial y la Ley de Partidos, pero hay otros efectos igualmente perniciosos. En estos meses, la cohesión de la sociedad vasca se ha debilitado, como refleja la encuesta que hizo pública ayer el Gobierno vasco. El lento pero imparable ascenso del porcentaje de ciudadanos que votarían en un referéndum a favor de la independencia (38%) es preocupante, pero lo es más la nota que recibe Otegi (3,4). Que quien no ha condenado nunca la violencia obtenga una valoración que está tan por encima de la de María San Gil (2,2) y de la de Rajoy (2,1) es en buena medida el triste resultado del status de interlocutor político que le ha regalado el Gobierno.

Un cop EM ha descrit la situació actual, n'extreu les conclusions. En primer lloc, ETA s'està reorganitzant. I, en segon lloc, la societat basca està perdent cohesió interna. Cal dir que ja fa anys que alguns diaris estan dient que la cohesió social al País Basc s'està trencant. En aquest sentit, les anàlisis dels autors de l'Euskobarómetro serveixen de base científica a partir de la qual construir aquest discurs. Per demostrar que la societat basca perd cohesió, EM aporta dos arguments basats en els resultats del darrer Sociómetro Vasco: d'una banda, l'independentisme augmenta lentament però paulatinament i, d'altra banda, les persones enquestades valoren molt més positivament Otegi que San Gil i Rajoy.

Com ja hem dit anteriorment, no analitzarem la primera conclusió perquè no estem en condicions de dir-ne res. Així, en comentarem la segona. La conclusió que la societat basca està perdent cohesió interna es basa en el pressupòsit que la idea d'Espanya uneix mentre que la idea d'un País Basc independent separa. D'aquesta manera, tot allò que tendeix a mantenir la unitat d'Espanya és valorat com a positiu i cohesionador, mentre que tot allò que en qüestiona la unitat és valorat com a negatiu i disgregador. Altrament dit: la unitat d'Espanya és un fet natural, mentre que la ruptura d'Espanya és un fet antinatural, artificial. En aquest sentit, també hi podríem aplicar una dicotomia bàsica a l'hora de construir un discurs, bo/dolent.

A més, el discurs sobre la pèrdua de cohesió de la societat basca es construeix a partir d'una visió reduccionista de la situació política basca. Així, EM no contempla la possibilitat que hi ha un determinat nombre d'enquestats que no han votat mai Herri Batasuna, Euskal Herritarrok o Batasuna i que valoren més Otegi que no pas San Gil o Rajoy. De fet, la nota d'Otegi no s'explica només a partir de la puntuació dels seus votants. Per força hi ha hagut d'haver votants d'altres partits que l'han puntuat més alt que San Gil i Rajoy.

Per acabar aquest punt, EM afirma que l'augment de l'independentisme és preocupante. La utilització de l'adjectiu preocupante delata el sentit comú del diari madrileny, ja que, des d'una perspectiva no nacionalista espanyola, el fet que el nombre de persones enquestades dels País Basc que volen la independència del País Basc (o d'Euskal Herria) augmenti, en principi, no és ni bo ni dolent.

Un cop hem comentat l'estat de la cohesió interna de la societat basca, passarem a la valoració dels polítics bascos i espanyols. EM afirma que és preocupante que Otegi, que mai no ha condemnat la violència, tregui una puntuació molt més alta que San Gil i Rajoy. Per analitzar aquest argument utilitzarem les dades del Sociómetro Vasco des que hi surt Otegi. És a dir, compararem els resultats d'Otegi, Aznar, Iturgaiz, Oreja, Rajoy i San Gil des del desembre de 1998 fins a l'agost de 2006.

A continuació presentem els quadres que hem elaborat a partir de les dades del Sociómetro Vasco:

NOTA: Quadres d'elaboració pròpia a partir de les dades de diferents Sociómetros Vascos (del núm. 8 al núm. 33) (http://www1.euskadi.net/estudios_sociologicos/sociometros_c.apl)

Com es pot comprovar, Otegi treu més puntuació que qualsevol líder del PP basc o espanyol en divuit ocasions, mentre que en quatre algun líder del PP treu més puntuació que Otegi. Per tant, normalment Otegi treu més puntuació que els líders del PP (81,82% per 18,18%).

Pel que fa als resultats, és important adonar-se que Otegi treu les notes més altes en els períodes que ETA no comet atemptats: durant la treva de 1998-1999 i durant l'actual alto el foc permanent.

També és interessant comprovar que el 3,4 que ha obtingut Otegi en el darrer estudi no és pas la nota més alta obtinguda pel dirigent de Batasuna. Així, el desembre de 1998 va obtenir 3,7 punts i el març i el desembre de 1999 en va obtenir 3,8. És, doncs, a 0,3 i 0,4 punts de la nota màxima.

A més, cal remarcar que la distància entre el líder de Batasuna i els líders del PP no és la màxima. Ara és de 1,2 sobre San Gil i 1,3 sobre Rajoy. El desembre de 1999, però, la nota era de 1,3 respecte d'Aznar i 1,4 respecte d'Iturgaiz. La diferència d'Otegi respecte del líder del PP espanyol era la mateixa, però respecte del líder del PP basc era de 0,1 més.

Per tant, les afirmacions sobre la pèrdua de cohesió de la societat basca estan basades en pressupòsits ideològics o en una anàlisi inadequada de les dades en tant que EM no té en compte l'historial dels Sociómetros Vascos.

Per acabar, l'editorial d'EM conclou que:

Zapatero debe reflexionar sobre las consecuencias de su temerosa estrategia, que ha impulsado a una ETA que continúa entrenándose con impunidad en Francia mientras en España su brazo político se pasea a su antojo por el espacio público como si nunca hubiera sido ilegalizado.

Deixant de banda la crítica a Zapatero, que és una constant del text, hi ha una referència òbvia al fet que Batasuna se salta la llei de partits constantment, fet que no agrada a EM. L'expressió "se pasea a su antojo" és prou clara en aquest sentit, a la qual cal afegir la idea que sembla que "nunca hubiera sido ilegalizado". EM parteix de la premissa que la il·legalització de Batasuna havia d'implicar la desaparició d'aquest partit de l'esfera pública. En canvi, no ha estat així.

Cal dir, però, que la presència pública de Batasuna és el producte de tres fenòmens. En primer lloc, els dirigents de Batasuna busquen la notorietat pública per tal d'emetre els seus missatges polítics (per exemple, mitjançant rodes de premsa). En segon lloc, es produeix la paradoxa que són els mèdia els que busquen les declaracions dels dirigents de Batasuna (per exemple, poc abans d'iniciar-se una manifestació). I, en tercer lloc, Batasuna no era un partit marginal dins la societat basca sinó que tenia un suport electoral no menyspreable (amb el suport logístic i social que implica). Aquests tres fenòmens expliquen el fet que Batasuna "se pase[e] a su antojo" com si "nunca hubiera sido ilegalizado" pel País Basc.

En definitiva, hem intentat mostrar que l'editorial d'EM comet errors d'interpretació greus, tant pel que fa a l'anàlisi de la política basca com dels resultats del Sociómetro Vasco.