1. INTRODUCCIÓ

1.1 Breu resum dels fets ocorreguts [1] l'11 de setembre de 2001 als EUA

L'11 de Setembre del 2001, un grup de terroristes van segrestar un vol de Boston a Los Angeles de la companyia American Airlines i el van estavellar contra el World Trade Center (WTC) de Nova York. Posteriorment, va seguir un segon segrest i, pocs minuts després, una col·lisió deliberada contra la torre bessona del WTC. Durant la mateixa hora, un tercer avió va col·lisionar contra el Pentàgon alhora que un quart avió segrestat, amb l'objectiu d'un aterratge forçat a la Casa Blanca. El darrer avió va caure a Pensilvània, potser per la col·laboració de passatgers que ja s'havien assabentat dels anteriors atacs terroristes i que van fer tot el possible per evitar una altra calamitat. Tota la tripulació i els passatgers dels quatre vols van morir i milers més van morir quan el WTC es col·lapsà unes hores més tard. En total, es calcula que van morir prop de 3.000 persones.

Davant d'aquests fets, tot el món es va quedar de pedra en veure per televisió els vídeos que mostraven que el WTC s'enderrocava i que descarregava un gran núvol de deixalles, mentre bombers, policia, etc., que feien el possible per salvar vides, eren víctimes d'un segon atac inesperat. El WTC, el gratacel més gran de la ciutat de Nova York i un potent símbol del capitalisme global, va caure i el suposat símbol del poder militar nord-americà, el mític Pentàgon, va patir considerables destrosses. Així, és evident que els atacs al WTC evoquen imatges d'atacs en el cos dels EUA, mentre que els atacs al Pentàgon representen un atac contra el seu sistema de defensa. Aquests atacs mostren la vulnerabilitat, mai abans percebuda, dels EUA a atacs exteriors i al terrorisme.

D'altra banda, els terroristes van celebrar la seva victòria contra els EUA mentre la resta del món va quedar paralitzat durant dies per l'espectacle mediàtic d'"America Under Attack" (Amèrica sota els atacs) i esgarrifat pels temuts efectes del terrorisme.

Fets històrics com l'11 de setembre als EUA, els atacs terroristes i la posterior guerra de terror, fan que sigui desafiant donar una bona explicació de què va passar i les conseqüències que comportaran. L'anàlisi d'aquests fets, però, ofereix l'oportunitat de veure com els discursos polítics i ideològics, la propaganda i els mites, queden representats en els discursos mediàtics. A més a més, grans fets com l'11 de setembre també permeten examinar com els mèdia convencionals desenvolupen o no el seu rol democràtic aportant informació acurada i debat. En el cas de la televisió, semblava no importar de quin canal obtenies la informació perquè tots oferien la mateixa. Aquesta informació estava orientada per Washington, era conservadora en els seus continguts i molt limitada en el nombre d'opcions ofertes i discutides. A més a més, la majoria de discursos eren força mediocres i semblaven estimular la histèria bèl·lica. Tots coincidien a no aportar una relació acurada de què havia passat l'11 de setembre, per què havia passat i quines serien les reaccions més responsables als atacs.

Des d'aleshores, però, les autoritats de Nova York no han parat de suggerir què cal construir en el lloc del WTC perquè consideren que és un espai molt valuós per deixar-lo buit i, de moment, segons la revista The Week (14-21 de desembre), hi ha tres propostes: reconstruir les torres tal i com eren, reemplaçar-les amb gratacels més modestos o deixar el lloc buit com a memòria. Fins ara, la proposta més popular és construir gratacels menys alts amb un parc en memòria de les víctimes, botigues i apartaments. Més concretament, el promotor Larry Silverstein té la intenció de fer espais per a oficines en 4 edificis de 50 pisos cada un. També vol incloure-hi botigues, teatres, hotels i apartaments. Les famílies de les víctimes dels atacs, però, diuen que seria poc respectuós construir oficines comercials a les runes i proposen la construcció d'un cementiri sagrat per a les víctimes enterrades sota les deixalles. Però la decisió definitiva sembla que la prendrà Silverstein, que diu que el contracte d'arrendament de 99 anys que va signar a principis del 2001 li dóna el dret a decidir què s'hi construeix. De fet, Silverstein encara està pagant un lloguer [de 121 milions d'euros] a l'any al propietari del WTC, l'autoritat portuària de Nova York i Nova Jersei. Silverstein també serà el responsable de la factura de les noves obres ja que el contracte el responsabilitza, però espera que les assegurances li cobreixin el cost estimat de 7 milions d'euros per tal de reemplaçar les torres.

1.2 El discurs [2] del president dels EUA, George W. Bush

En el discurs de l'11 de setembre del president nord-americà sobre els atemptats, George W. Bush va atacar el "mal" dels terroristes, utilitzant cinc cops el terme mal en la primera frase. Bush va descriure el conflicte com una guerra entre el bé i el mal, en la qual els EUA "eradicarien el mal de tot el món".

Si llegim el discurs diversos cops es denoten metàfores que podrien ser titllades de "cowboy" (en referència als cartells típics de l'Oest americà on es demanava una persona "viva o morta") en demanar Bin Laden "viu o mort", o descrivint la campanya com una "croada", fins que van advertir-li que el terme croada comporta un significat històric ofensiu a causa de les guerres que hi ha hagut en el passat entre cristians i musulmans.

D'altra banda, en mencionar els objectius de la guerra, Bush no va esmentar mai la paraula "democràcia", i el nom de la campanya fou "Operation Enduring Freedom" (Operació llibertat permanent). L'objectiu de l'administració Bush fou lluitar a favor de la llibertat en la guerra contra el terrorisme, però, potser, va oblidar que la llibertat va lligada a l'equitat, la justícia, els drets i la democràcia perquè sigui legítima. És evident, un cop més, que el menyspreu a la democràcia i a l'autonomia han caracteritzat la política exterior dels EUA a l'Orient Mitjà durant l'última dècada, i aquest fet sembla que s'ha convertit en una de les raons principals de per què determinats grups de l'Orient Mitjà odien els EUA.

El 20 de setembre, Bush va pronunciar un discurs en el Congrés en què declarava la guerra contra el terrorisme. El president nord-americà va descriure el conflicte com la guerra entre la llibertat i la por, entre "aquells governats pel temor" que "volen destrossar la nostra riquesa i llibertat" i "aquells que defensen la llibertat". En definitiva, la implicació d'aquest discurs era que "o bé estàs amb nosaltres o hi estàs en contra". Tot seguit, Bush va enumerar als talibans un seguit de peticions no negociables.

Aleshores, la popularitat de Bush va augmentar en un país que ansiejava venjar-se sagnantment, especialment d'Osama bin Laden. Proclamant el que l'administració Bush anomena "la doctrina Bush", el president nord-americà explicà que la seva administració ha donat suport a nacions que han ajudat el terrorisme, una actitud que podria legitimar possibles intervencions militars en un futur.

Els discursos de l'administració Bush, perfectament comparables als de bin Laden i islamistes radicals, són fonamentalment maniqueus perquè aporten una oposició entre el bé i el mal, els nord-americans i els fonamentalistes islàmics, la civilització i la barbàrie. S'assumeix per ambdues bandes, doncs, que els nord-americans són el bé i els altres són el mal, una afirmació que Bush ha fet gairebé cada dia en la seva promesa que els que fan el mal seran castigats i que el malvat número u serà jutjat. A més a més, el discurs mostra clarament que Bush és un exemple perfecte de què es comunica quan s'utilitzen determinats codis per dirigir-se a un tipus d'audiència en concret, en aquest cas cristians domèstics de dreta. Però el problema del seu discurs és que magnifica la figura de bin Laden en el món àrab com un superheroi que s'enfronta a l'Oest, alhora que el fa quedar com més irracional del que en realitat és.

1.3 Context històric

De fet, el grup de bin Laden té una agenda i unes prioritats molt específiques com són promoure la guerra santa islàmica (Jihad) contra l'Oest i, més concretament, desfer-se dels actuals governants de l'Aràbia Saudita i crear una República Islàmica, com s'ha produït a l'Iran i en el règim talibà de l'Afganistan en diferents variants. Els EUA són catalogats com les forces modernitzadores i seculars de l'Oest i com el país que dóna el suport més gran a Israel i a l'Aràbia Saudita i, per tant, l'enemic número u de la Jihad.

La xarxa de bin Laden no és només un grup de terroristes fanàtics, sinó que es tracta d'una organització molt ben finançada i organitzada arreu del món. Té institucions financeres i religioses, negocis i col·laboradors eficients. Per desfer la xarxa de bin Laden no només cal la destrucció dels talibans i d'Al Qaida [3] a l'Afganistan, sinó que també cal una xarxa global unida en els fronts legals, judicials, polítics, militars i ideològics d'arreu del món. La personificació del problema en bin Laden i la seva demonització com el mal allunya l'atenció de la xarxa global dels defensors de la Jihad i de moltes altres dimensions del conflicte. Tot això exagera la importància de l'acció militar com a eina violenta per a la destrucció del "mal" i treu importància al diàleg, a l'entesa, a la coalició. Així, Bush considera que utilitzant recursos financers, legals i de la política global, es poden aïllar i superar les forces del terrorisme global.

Els fonamentalistes teocràtics islàmics són els que utilitzen els discursos simples per legitimar els actes terroristes. Per a certs fonamentalistes islàmics, els EUA són el mal i l'origen de tots els problemes del món i, per això, cal destruir-los. Els crims de l'11 de setembre sembla que formen part de la Jihad i la monstruositat de les accions de matar ciutadans innocents demostra les terribles conseqüències d'un enemic totalment deshumanitzat que es creu tan "dolent" que fins i tot mereix morir gent innocent del seu propi grup.

1.4 El significat de la guerra per als nord-americans i per als europeus

El significant de la guerra per a un europeu i per a un nord-americà té poc en comú perquè ambdós interpreten l'11 de setembre des de punts de vista diferents. Els nord-americans veuen els atacs com uns fets que han canviat tot el món i esperen que altres governs col·laborin per crear una nova política global contra el terrorisme. Els europeus, en canvi, el veuen com un fet que tan sols canviarà els EUA i, per aquesta raó, esperen veure un reajustament de les polítiques nord-americanes ja sigui en el desplegament de míssils, el multilateralisme, el suport a Israel, etc.

De fet, els mitjans de comunicació a Europa han donat importància al fet que el problema dels EUA és el terror causat per errors comesos pels mateixos nord-americans. Arran de la crítica que els mèdia nord-americans són parcials, els diaris europeus han estat menys objectius i d'aparença poc neutral i han donat opinions sobre l'actuacio dels EUA. I és que, de fet, molts periodistes europeus creuen que el paper de la premsa hauria de ser abandonar qualsevol intent d'objectivitat i oposar-se a l'imperialisme militar nord-americà.

2. La interpretació dels fets segons la televisió i la ràdio

2.1 La cobertura dels atacs i l'espectacle mediàtic

En primer lloc, cal fer una distinció entre la cobertura que n'ha fet la televisió i la que n'ha fet la premsa. Els mitjans escrits, com acostuma a passar, n'han fet una cobertura més subtil, matisada, definitivament més profunda i més rica, però malgrat tot encasellada, fixant-se en uns temes en concret i oblidant-ne d'altres. D'altra banda, la cobertura de la televisió ha estat molt mediocre i els periodistes televisius no han estat gens ètics perquè han abandonat qualsevol sentit de la neutralitat. És clar que la idea de ser neutral i objectiu és complicada, però hi ha periodistes, com ara el presentador del telenotícies de la CBS, Dan Rather, que pretenen ser neutrals i objectius i que van a la televisió nacional i en el programa de David Letterman diuen coses com: "George W. Bush és el meu president i on m'hagi d'allistar, allà hi seré". O Cokie Roberts, una coneguda corresponsal de la National Public Radio (NPR), i ara una comentarista de l'ABC, que va donar suport en un talkshow a l'acció militar duta a terme pels EUA: "Estic tan impressionada amb els militars..." Per tant, a la televisió hi ha periodistes que han abandonat la seva feina de cercadors d'informació independents i s'han deixat portar per la informació del govern.

Alhora, també cal distingir entre la cobertura que han fet els mèdia nord-americans i els europeus. Segons el professor d'educació d'UCLA, Douglas Kellner, sembla que els uns i els altres estiguin tractant guerres totalment diferents. Així, "'la guerra afganesa' és una narrativa triomfant, és a dir, una victòria per als EUA i un esdeveniment agressiu positiu. En canvi, a Anglaterra la narrativa té els mateixos trets, però inclou que les bombes dels nord-americans han matat 3.000 afganesos, que milers han estat desplaçats i que el nostre país s'ha centrat en esforços militars i no pas humanitaris". Kellner utilitza l'exemple de la diferent cobertura que estan rebent els talibans i els membres d'Al Qaida que hi ha a Guantánamo (Cuba) ja que a Anglaterra la situació d'aquestes persones és considerada com una violació dels drets humans, mentre que als EUA creuen que són perillosos assassins. "Els mitjans europeus donen informació més crítica i això es deu al fet que no s'han de recordar de dir el que la gent vol sentir. Als EUA si es publica el nombre de morts, el fracàs en l'aspecte humanitari... la gent truca als mitjans dient que no estan sent patriotes. I així els mèdia nord-americans han estat molt reticents a l'hora de criticar l'administració Bush malgrat que n'estan apareixent les primeres amb l'escàndol d'Enron", afegeix Kellner. D'altra banda, Howard Blume, de LAWeekly, no creu que cap mitjà pugui oferir informació pura perquè "els fets i les figures seleccionades (o ignorades) també reflecteixen els valors de judici dels periodistes i dels editors. És just dir que la premsa corporativa dels EUA és, fins i tot, més servil als interessos corporatius de l'Estat que la del Regne Unit, però el nivell bàsic de servilisme és molt similar ja que les pressions i les estructures dels mèdia són les mateixes."

La pèssima cobertura que va fer la televisió de la crisi de l'11 de setembre pot quedar ben exemplificada en el fet que el presentador Dan Rather va escampar desinformació repetidament: "Un cotxe bomba ha explotat als voltants del Departament d'Estat de Washington" [...] "ens comuniquen que un cotxe bomba ha explotat als voltants del Departament d'Estat" […] "no hi ha hagut -repeteixo-, no hi ha cap cotxe bomba als voltants del Departament d'Estat." (Dan Rather, 11 de setembre de 2001). Després de tants errors, finalment Rather va autojustificar-se: "Hem estat dient tot el matí que hi haurà rumors i especulacions. Nosaltres ho fem tan bé com podem per separar fets de rumors, però és inevitable que algunes de les primeres cròniques siguin errònies. […] Repeteixo, per emfasitzar, que preferim ser els últims que equivocar-nos, però en els relats d'aquestes dimensions, podem cometre errors."

O també l'exemple de com Peter Jennings, de l'ABC, va titllar els fets com un atac militar, afirmant que "la resposta haurà de ser massiva si cal que sigui efectiva". ABC, propietat de General Elèctric (la corporació militar més gran dels EUA), va promoure l'acció militar i els seus talkshows eren plens de llumeneres que defensaven una actuació militar immediata. Per ajudar a generar i mantenir l'ampli desig del públic d'una intervenció militar, les cadenes emetien entre programa i programa informació sobre el mal fet a les víctimes dels atacs, alhora que mantenien les càmeres al lloc dels fets (Ground Zero) per documentar-ne les destrosses i el drama del descobriment de cossos morts, construint notícia rere noticia sobre la malícia de bin Laden i els terroristes d'Al Qaida que havien comès aquestes atrocitats.

Per continuar el sentit de drama i d'urgència, i assegurar que l'audiència es mantingués connectada a la història en els seus canals, els telenotícies de les cadenes de cable van afegir a peu de pantalla rètols en els quals s'oferien informacions destacades sobre els atacs terroristes i les seves conseqüències. De fet, cal remarcar la rapidesa amb què les corporacions mediàtiques produïen pantalles dels fets, construint-les a mesura que passaven, aportant efectes visuals i gràfics innovadors per capturar l'atenció del públic. El mateix 11 de setembre, la CNN va construir una presentació gràfica amb el rètol "Breaking News" (notícies d'última hora) a la part superior de la pantalla, seguit d'un gràfic que descrivia "Attack on America" (atac a Amèrica), o qualsevol que fos l'eslògan utilitzat per reconstruir els fets. Tot seguit, un titular descrivia el que estava sent representat en els flaixos visuals de la pantalla amb titulars que es movien a la part inferior de la pantalla.

Per exemple, els efectes visuals de la presentació del discurs del primer ministre d'Israel, Ariel Sharon, l'11 de setembre, es dividien en una foto de Sharon a Tel Aviv, imatges del WTC cremant, els gràfics que resumien el discurs de Sharon i els titulars que passaven per la part inferior de la pantalla. Mentre l'administració Bush no tenia ni idea de què estava passant als EUA, l'avió presidencial volava frenèticament sobre el país i al vice-president Dick Cheney se l'emportaven a les muntanyes per amagar-lo, les cadenes de televisió tenien el control total amb el desenvolupament, discursos i explicacions dels fets del moment. No cal dir que fou un punt culminant per a la producció visual d'alta tecnologia de les cadenes de televisió malgrat que es va poder qüestionar molt la intel·ligència de les interpretacions o de l'acció militar ferventment adoptada sense cap mena de contradicció.

Els mèdia corporatius nord-americans van continuar escampant la febre bèl·lica al mateix temps que es donava una desconeguda onada de patriotisme que els EUA no havien vist des de la Segona Guerra Mundial. Abans que es portés a terme una acció militar, els titulars de les cadenes van passar d'"America Under Attack" (Amèrica sota l'atac) i a "America strikes back" (Amèrica adopta represàlies) a "America's New War" (La nova guerra d'Amèrica). talment com si les pantalles provoquessin la resposta militar que eventualment va tenir lloc pocs dies després. Durant l'11 de setembre i la resta de setmanes, les cadenes continuaren mostrant portaveus del complex industrial-militar que reclamaven l'acció militar, amb poca reflexió sobre les respectives conseqüències emeses per televisió, encara que es podien trobar discussions intel·ligents a Internet que evidenciaven el perill del predomini de les emissions per part de les corporacions televisives que traurien profit de la guerra i la convulsió.

Així, pot semblar que els mitjans de comunicació hagin exagerat la importància de l'11 de setembre. Douglas Kellner opina que "l'11 de setembre foren uns evidents atacs terroristes i els més grans de la història nord-americana. A més, també van ensorrar el WTC, símbol del capitalisme global, i van mostrar per primer cop la vulnerabilitat dels EUA als atemptats terroristes". Kellner, però, apunta que aquests atacs van ser exagerats pels mèdia ja que el mateix passa constantment a alguns països arreu del món i no té res de diferent amb els atacs als EUA. "Per exemple, durant la invasió de Panamà, no va tenir gaire cobertura el fet que morissin 4.000 innocents al barri de Panamà City quan els EUA perseguiren Noriega. Hi ha un recompte desproporcionat de la quantitat de morts i tragèdies causades per nord-americans en comparació amb altres països. Per tant, en aquest sentit, sí que els mèdia han exagerat l'11 de setembre", afirma Douglas Kellner. En canvi, Gabriel Lerner creu que els fets van ser molt dramàtics. Lerner afirma que hi va haver una onada d'editorials molt important i molts diaris van expressar l'opinió sobre el que no tocava, però els mèdia convencionals, afegeix Lerner, donen suport al govern, cosa que significa que no hi ha lloc per a la critica.

Hi ha un munt de fets que fan pensar molt sobre com els mèdia han cobert i estan cobrint la crisi. Un dels perills és que el president va considerar de seguida els atacs de l'11 de setembre com un "acte de guerra" i els mitjans de comunicació més importants van acceptar aquest terme. Com que es tracta d'un acte de guerra, se'n deriven diverses conseqüències: els EUA mobilitzen les tropes, que es preparen per a diferents tipus d'accions militars, on hi haurà morts, que queden justificades, al cap i a fi, perquè això passa en una guerra. En adoptar aquest llenguatge, els mèdia tanquen altres vies per entendre què ha passat i, per tant, altres punts de vista per analitzar el tema.

El que s'ha vist gairebé instantàniament, doncs, és una fusió de la veu del govern amb els principals mèdia corporatius dels EUA, i això és una qüestió molt delicada. De fet, aquesta fusió del govern amb els mitjans es pot copsar de seguida simplement analitzant els logos que les cadenes s'han inventat en cobrir els atacs. Molts inclouen la paraula "guerra": "La nova guerra d'Amèrica". A més a més, alguns presentadors de notícies acaben dient "nosaltres" quan parlen, per exemple, de la mobilització de tropes de manera que se sent "Nosaltres acabem d'enviar deu mil tropes…". I tot plegat acompanyat d'una bandera. Però potser els telenotícies no haurien de tenir cap bandera i haurien de ser sempre independents. Definitivament, sobta que es manifestés aquest patriotisme en les veus que se suposa que haurien de ser les veus independents dels mèdia. En temps de guerra, mitjans patriòtics, segons els nord-americans.

La normalitat va tornar amb la reposició de la televisió d'entreteniment, la publicitat, i els shows de nit, especialment després de diversos dies de notícies durant les 24 hores. No era, però, un moment especialment brillant per a la televisió nord-americana. El canal de televisió Fox, considerat un mitjà propagandístic del Partit Republicà, i la NBC van continuar amb la propaganda seguint les directrius de l'Administració Bush; per la seva banda, la CNN es va convertir en gairebé una màquina de propaganda continuada, de manera que una organització de notícies molt respectada es va transformar en un vehicle d'ideologia conservadora.

El resultat de tot plegat fou una actuació pèssima de les cadenes de televisió nord-americanes durant un temps que hauria d'haver estat marcat per un debat nacional profund sobre la resposta 'adequada a les amenaces terroristes, tal i com s'estava produint diàriament a Internet i en algun mitjà de comunicació no nord-americà. Tot plegat va provocar una inexorable histèria bèl·lica a la televisió i un fracàs absolut a l'hora de produir qualsevol discurs que s'acostés a una anàlisi coherent del que havia passat l'11 de setembre. La manca d'una resposta raonable als atacs terroristes va posar sobre la taula temudes conseqüències que van permetre a les institucions mediàtiques corporatives contractar equips sotmesos ideològicament, que no tenien cap competència per explicar fets polítics tan complexos i que van permetre que circulessin opinions molt irresponsables. Potser millor: La manca d'una resposta raonable als atacs terroristes va produir conseqüències gens desitjables que

A les cadenes de televisió hi va haver poques anàlisis interessants sobre la complexitat de la història dels EUA a l'Orient Mitjà o explicacions coherents sobre els orígens de bin Laden i de la seva xarxa que plantegessin la complicitat dels EUA a l'hora d'entrenar, finançar, armar i donar suport a grups que es van convertir en terroristes fonamentalistes islàmics. Tampoc no es van veure explicacions sobre les relacions nord-americanes amb els talibans, els molts papers dels EUA a l'Afganistan o les complexitats de la política de l'Orient Mitjà que convertirien continuades accions militars de revenja en extremadament perilloses i potencialment catastròfiques. En canvi, per alguns mitjans corria informació alternativa, incloent-hi els diaris convencionals i Internet, però rarament els canals de televisió nord-americans van oferir una cobertura digna que permetés entendre el context històric del terrorisme i la guerra. Aquesta informació estava esbiaixada per la febre bél·lica que havia generat una histèria inexplicable. Les enquestes indicaven que durant el període de crisi intensa i de terror les audiències tendien a mirar la televisió per clarificar la informació i en aquest punt raïa part de la desinformació. Es tractava més d'un espectacle de la dramatització dels fets que d'una comprensió dels fets en si mateixos. A més, es va produir un descarat i grotesc partidisme per l'Administració Bush i cal remarcar la manca de debats genuïnament democràtics sobre les opcions dels EUA i de la resta del món a l'hora d'enfrontar-se amb el terrorisme.

Així doncs, donada la situació actual dels EUA, torna a cridar l'atenció la gran contradicció que s'està produint entre informació i coneixement. D'una banda, els nord-americans tenen a les seves mans les millors fonts d'informació, d'opinions, els debats i els recursos de coneixement de què ha disposat qualsevol societat en la història gràcies a l'abundància de periodisme escrit, llibres, articles… i recursos a Internet. En canvi, tot això es contraposa a la pobresa d'informació que ofereix la televisió. Així, mentre la televisió funciona obertament com a propaganda i espectacle, i és la productora d'histèria col·lectiva, propera al rentat de cervell, afortunadament existeix una riquesa de bones anàlisis i interpretacions disponibles als mitjans escrits i a Internet, així com llibres i articles sobre la complexitat de la política exterior nord-americana i la història de l'Orient Mitjà. Aquest fet confirma la contradicció entre la construcció de la cultura i la política contemporània.

2.2 Convidats especials.

El dia dels atacs terroristes al WTC i al Pentàgon, tots els telenotícies van tocar des de temes polítics de l'Orient Mitjà fins a l'arquitectura dels gratacels, la teologia islàmica o l'amenaça d'armes poc convencionals. Tanmateix, totes les cadenes van convidar un seguit d'intel·lectuals nord-americans entesos en matèria de seguretat nacional, generalment de partits de dretes, per explicar els horrorosos fets de l'11 de setembre ja que semblava que estaven relacionats amb uns temes que els espectadors no podíem interpretar fàcilment sense cap ajut. Així, et posessis a veure Face the Nation, Meet the Press o Sunday Morning, tots aquests programes tenien els mateixos convidats, que responien les mateixes preguntes i que arribaven a les mateixes conclusions.

Entre el 12 i 17 de setembre, es va realitzar un buidatge de quina mena d'experts (un total de 189) havien convidat les cadenes per explicar els fets. El més rellevant de les entrevistes que van fer als convidats era que quan s'havia d'interpretar els fets i oferir consell sobre què seria bo fer, aquests entesos presentaren una diversitat d'opinions molt poc variada. Els experts, professionals i exprofessionals, eren membres molt coneguts de l'establishment nord-americà sobre la política exterior com Richard Holbroke, Brent Scowcroft, Joseph Biden i Lawrence Eagleburger. En general, els seus comentaris foren molts similars.

"El que vull subratllar," va dir Holbrooke a l'ABC (12 de setembre), "és la frase principal del discurs del President Bush ahir al vespre en la qual afirmava que no distingiran entre els que van cometre l'acte i els que van permetre'l o protegir a la gent autora del crim." El mateix dia, Scowcroft va dir a l'ABC que "aquesta gent són suïcides. Són fanàtics. Hem d'anar a la gent que els dóna suport, que els protegeixen, i dir-los que 'Si no ets al nostre bàndol, estàs en contra nostre' i intentar mobilitzar el món contra aquesta amenaça." D'altra banda, el principal missatge de Biden era sobre el Paquistan i els altres aliats: "Han d'escollir bàndol. No hi ha dubte. O bé ets el nostre amic o ets el nostre enemic. I jo estic segur que… ells cooperaran en tots els sentits" (CBS, 16 de setembre). Eagleburger, mentrestant, va dir que els EUA podrien castigar l'Afganistan "destruint el govern o destruint la infrastructura del govern" (ABC, 12 de setembre).

Els convidats "experts" en els telenotícies de les cadenes de televisió entre el 12 i el 17 de setembre foren:

TAULA 1

Oficials de l'Estat. Gent que treballa o ha treballat pel govern amb càrrecs importants. Ex. ministre d'interior, conseller de justicia, encarregat de l'exercit...

Desafortunadament, els especialistes no governamentals -acadèmics, professionals, etc.- presentats per comentar els fets no van fer gaire esforç per compensar els oficials del govern. Molt pocs, però, van ser convidats per parlat de temes polítics com l'Orient Mitjà, l'Afganistan o el terrorisme. En canvi, la majoria d'experts van parlar de temes com l'aviació, els gratacels o el trauma emocional.

De fet, durant molts anys, un nombre elevat d'experts van ser contractats per les corporacions televisives nord-americanes per explicar al public fets complexos. Els entesos sobre afers militars contractats per les cadenes tenien connexions molt properes al Pentàgon i normalment expressaven el punt de vista del Pentàgon, amb la qual cosa es creava més propaganda conduïda per militars que no pas anàlisi oferta per persones independents. Comentaristes i homes del Congrés, com John McCain, Henry Kissinger, James Baker, Jeane Kirkpatrick, i altres del camp militar-industrial, van descriure els atacs el mateix 11 de setembre, i des d'aleshores, com un "acte de guerra". Per als més llumeneres, calia una resposta militar als atacs i una àmplia expansió de l'exercit nord-americà. I com queda clar a la taula 1, molts d'aquests personatges eren ex-oficials, com Kissinger i Baker, els quals estaven lligats a la indústria de defensa, fet que garantia que la seva aparició seria pagada per gran part de la indústria de defensa de la qual formaven part. A més a més, la família de Bush, James Baker i altres partidaris notables de la reacció militar, estaven connectats amb la Fundació Carlyle, l'inversor més gran de la indústria militar d'arreu del món. Consegüentment, aquests partidaris de la guerra s'aprofitarien moltíssim de qualsevol activitat militar, un fet que rarament fou mencionat per la televisió o la premsa convencional, però que va ser àmpliament discutit en mitjans de comunicació alternatius d'Internet [4]. Les perspectives alternatives corrien a càrrec de portaveus de grups activistes però n'hi havia molt pocs. D'altra banda, del llistat de convidats en destaca la presència de líders religiosos.

El més curiós de tot plegat és que al principi de la crisi de l'11 de setembre es veien per televisió moltes vivències dels bombers, de la policia, de la gent carrer, algun militar, etc., però quan la notícia va passar de ser l'atac en si mateix a la resposta als atacs encara s'hi van veure més militars. La questió és si realment els militars haurien de participar en aquesta discussió als mèdia. A més, quin és l'impacte de parlar sobre la resposta des d'un punt de vista militar quan la resposta encara s'està formulant? Això, evidentment, excloïa els especialistes regionals, els activistes, els historiadors, els advocats i els qui treballaven amb els refugiats que creien que s'ha de buscar una resposta no militar. I és més: si el que volien era evitar un altre atac terrorista, potser caldria buscar respostes diplomàtiques que tinguessin en compte els drets humans. Malauradament, però, aquest punt de vista només quedava reflectit en algun mitjà imprès i feia la impressió que la televisió estava presentant la idea que només existeix la resposta militar.

Pel que fa a la premsa popular, se centrava en un nombre molt limitat d'aspectes. Remarcava, probablement molt necessàriament, els aspectes relacionats amb les operacions de rescat i les històries d'interès humà, en la mateixa línia que la televisió. Així, cobrien la tragèdia però des del vessant humà. Arran d'aquesta cobertura mediàtica, de seguida van crear un pànic moral pressuposant l'assumpció que l'única resposta era militar i acceptant-la. Per tant, van passar d'una posició de compassió a una opció militar, en la qual la compassió va semblar que desapareixia de la resposta. No hi va haver cap altre sentiment que mostrés una resposta alternativa, simplement pinzellades sobre la necessitat d'augmentar la seguretat.

Aquesta postura és totalment legítima, però alhora no s'era conscient de la xenofòbia que es respirava en el país. Es difonien uns missatges totalment influïts per un nombre molt limitat de corporacions i això, de fet, establia les condicions perquè la gent donés suport a les polítiques militars, ja que no s'estimulava el lector a pensar en altres solucions radicalment diferents que les que proposava el discurs predominant. I és que, de bell nou, la premsa ha estat un element vinculat al poder polític establert i a l'interès corporatiu.

2.3 La funció dels periodistes i dels mèdia

En la seva tasca diària i en el context de la crisi provocada pels fets de l'11 de setembre, els mèdia nord-americans necessiten poder oferir els elements següents :

· Circulació d'informació independent en la qual es pugui confiar i que sigui acurada. Alguna cosa que vagi més enllà de la informació governamental.
· Context històric i polític en el qual es pugui situar la informació, perquè els fets aïllats no volen dir res per a la majoria de gent si no hi ha context.
· Difusió de la més gran diversitat d'opinions dins la culttura perquè, d'alguna manera, la gent pugui provar les seves opinions.

Respecte de les fonts d'informació independents, potser els periodistes ja han admès que no estan fent-ne ús, com he apuntat anteriorment, i diversos periodistes han abandonat la feina per aquesta raó. Respecte de la contextualització política i històrica, és una mica millor que la de la guerra del Golf (1991). Almenys en la crisi de l'11 de setembre els periodistes s'estan preguntant "Per que ens odien?". El problema és que les respostes que s'hi estan donant són molt superficials i estan molt d'acord amb el govern nord-americà i amb la mitologia nord-americana sobre el paper dels EUA al món, que, per definició, sempre fa el "bé". Per tant, qualsevol cosa que passi a causa de la política nord-americana es produirà per accident ja que no es té en compte el context històric i polític. I pel que fa a la necessitat dels EUA de donar la més àmplia selecció d'opinions dins la cultura perquè la gent pugui provar les seves pròpies opinions, el fracàs és més profund. Si s'observa la gent que ha ofert les anàlisis, tendeixen a simplificar els fets per fer-los més entenedors, simples i parcials. El cas és que la manera com estan presentant les notícies i com els mèdia volen enganxar el públic genera una audiència més passiva.

Respecte del rol dels mèdia, Kellner considera que consisteix a aportar un seguit de diversitat i varietat de punts de vista i d'opinions i, afegeix, "per ser un bon periodista has de consultar diferents fonts d'informació, incloent-hi la immensitat d'informació que hi ha a Internet. No existeix cap excusa per no escriure bé i acuradament." De fet, el professor Douglas Kellner creu que hi ha molts periodistes als EUA que no fan una bona feina perquè no consulten diverses fonts i, a més, estan condicionats per les institucions.

En la mateixa línia opina Howard Blumes, periodista del diari alternatiu LA Weekly, que considera que la funció dels mèdia als EUA hauria de ser "dir la veritat sobre les causes del terrorisme, sobre com els EUA han estat implicats en el terrorisme d'estat durant molts anys, i sobre el destí de molts afganesos que estan morint com a resultat de les polítiques de l'Oest". Blumes insisteix que cal dir la veritat i no informar només del que els interessos poderosos volen escoltar. De fet, gairebé tothom considera que els atacs de l'11 de setembre foren molt importants, però no es tractà de l'apocalipsi que alguns comentaristes van afirmar als diaris nord-americans", afirma Howard Blumes. Els mateixos interessos poderosos continuaran privatitzant el planeta tal i com feien abans, però utilitzant l'11 de Setembre com a pretext per oprimir encara més els drets civils i crear impostos públics com un subsidi corporatiu amagat sota la frase 'protegir la democràcia i l'economia global'. Blumes considera que el que més han exagerat els mèdia és la importància del que han arribat a patir ciutadans nord-americans en comparació amb el que estan patint els afganesos i altres persones del Tercer Món. I afegeix "Nosaltres creiem que la vida humana i el patiment tenen el mateix valor -la premsa sembla que dissenteix".

Pel que fa, més concretament, a l'enfocament de les notícies, Gabriel Lerner, periodista del diari La Opinion, afirma que "nosaltres vam intentar trobar un equilibri. Vam oferir un punt de vista local -la família hispànica en què el fill ha marxat al front, el noi que ha perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica…- com també el vessant històric, la descripció i les explicacions als lectors que no estan familiaritzats amb l'escenari." D'altra banda, Howard Blumes diu que no ha seguit cap estil periodístic en concret malgrat que, " inconscientment , hem intentat compensar les omissions dels diaris nord-americans més importants -mencionant el paper de la política nord-americana en crear condicions que han incrementat la forca del terrorisme; intentant cridar l'atenció en les morts massives de refugiats afganesos, per exemple, en el camp de Maslakh a l'oest de Heart, on s'afirma que cent persones moren cada dia -se n'ha parlat poc a la premsa convencional dels EUA. De fet, aquests diaris nord-americans han estat sotmesos a una censura de facto." Fins i tot, Blumes critica l'actuació dels principals diaris -per exemple, The Guardian-, els editors dels quals retallen les cartes que reben.

Douglas Kellner considera que el més important és explicar tota la historia al públic. Després d'haver fet una recerca, Kellner afirma que molts nord-americans no saben que els EUA van entrenar, van fundar i van armar els fonamentalistes que es van convertir en Al Qaida i en la xarxa de bin Laden. "El 1970, els EUA van començar a armar els fonamentalistes de l'Afganistan per enderrocar la Unió Soviètica, i els nord-americans van aportar armes i tota mena de suport al grup que actualment és Al Qaida. La gent no ho sap i això també mostra que en la política exterior nord-americana, la CIA ha anat creant molts problemes que han tornat a sorgir. Nosaltres creem els nostres enemics. I em temo que ara estem creant enemics a l'Afganistan i al món àrab per les bombes, les morts i la manera com estem tractant els presoners. Això crearà un antiamericanisme que conduirà a una resposta terrorista."

2.4 L'autocensura

Els sentiments bèl·lics arran dels atacs de l'11 de setembre han portat als EUA una onada d'autocensura i de pressions als mèdia per part del govern. Howard Blumes afirma que la dificultat més gran que ha tingut per escriure articles relacionats amb l'11 de setembre ha estat l'accés a una informació acurada sobre el nombre d'afganesos morts, sobre els quals, de fet, hi ha molt poca cobertura. Tanmateix, Gabriel Lerner creu que "el problema era la manca d'informació. Hi havia una repetició constant dels mateixos fets una vegada i una altra. La informació la filtraven el govern i els militars. Amb poca informació i l'onada de patriotisme no vam tenir una bona anàlisi del procés com hi havia a Europa (El País, The Guardian, The Economist, Corriere de la Sera, Le Monde...)". Així, afegeix Douglas Kellner, la televisió no fa cap mena de cobertura crítica perquè de seguida té una resposta violenta conservadora. Això també és veritat pel que fa als diaris nord-americans perquè si critiquen els militars o l'administració Bush acabaran rebent crítiques de no ser patriotes.

Amb símbols patriòtics per tot arreu, els periodistes senten una pressió que va en augment a l'hora d'exercir un judici patriòtic de les notícies, alhora que les critiques als militars, a George W. Bush i a la política exterior nord-americana estan començant a ser temes tabús. El cas és que s'han ampliat els intents del govern nord-americà per controlar els mèdia i alguns ja han expressat que "A l'hora de decidir què emetre, CNN tindrà en compte les orientacions de les autoritats corresponents." (AP, 10/10/01) o que "Nosaltres farem qualsevulla que sigui la nostra tasca patriòtica", segons va afirmar l'executiu de News Corporation, Rupert Murdoch (Reuters, 11/10/01). En canvi, hi ha l'exemple de la cadena de cable News 12 a Long Island (Nova York), la qual va adoptar una política de no aixecar la bandera, i no foren els membres del govern els qui es van enfadar per la manca de patriotisme, sinó els anunciants de la cadena. Un representant de la cadena News 12 va dir al New York Times (7 d'octubre de 2001) que "un determinat nombre de clients s'està plantejant de portar els anuncis a una altra cadena".

L'amenaça a la llibertat d'expressió, l'onada d'autocensura i la disminució de la cobertura de notícies de l'estranger durant dècades està fent que els EUA ignorin els problemes i els enemics a què s'han d'enfrontar. De fet, des del final de la Guerra Freda, la televisió nord-americana ha anat rebaixant la cobertura de la informació internacional retallant pressupostos i reduïnt el nombre de corresponsals. Segons Los Angeles Times, els diaris i la televisió nord-americanes han reduït entre un 70 i un 80% la cobertura internacional durant els últims 15-20 anys en resposta a les peticions de les corporacions d'aconseguir més beneficis. L'argument per portar a terme aquestes decisions és que cap nord-americà s'interessa per notícies internacionals perquè no l'afecten.

Però aquesta censura ha arribat fins i tot a la música, segons un article de la revista Extra! de novembre/desembre de 2001. Els directors de Clear Channel (una corporació que controla milers d'emissores de ràdio nord-americanes, centenars d'actuacions i que alhora dirigeix molts artistes del rànquing de les llistes Billboard) van fer un llistat de 150 cançons qüestionades, i les van enviar per fax i correu electrònic als milers d'emissores i afiliades tot dient que calia evitar d'emetre-les. El llistat incloïa grups com Bangles, Talking Heads, Led Zeppelin o Simon&Garfunkel. Moltes de les cançons es van incloure al llistat pel contingut pro-pacifista, com "War" de Bruce Springsteen, "Imagine" de John Lennon i "Peace Train" de Cat Stevens. El cas és que no sembla que hi hagi gaire diferència entre fer un llistat de cançons i autors prohibits i fer un llistat de llibres i periodistes prohibits. En canvi, és en aquests temps convulsos quan es necessita les discussions i els debats més intel·ligents i aguts.

Actualment, existeixen moltes formes de reprimir la dissensió. Una és l'autocensura. Una altra és atacar la gent que dissenteix estigmatitzant-la. Una tercera és atacar aquesta mateixa gent malinterpretant el que diuen. La quarta consisteix en el fet que el govern diu que no pots dir alguna cosa. I en la cinquena el govern et castiga per haver dit alguna cosa. Com acostuma a passar, però, com més llibertat d'expressió es necessita, més pressió rep i els temps de crisi constitueixen un test per a la democràcia. En aquest sentit, el mínim que es pot esperar és que la premsa nord-americana sigui capaç d'aconseguir els seus shares resistint-se a la pressió inevitable de substituir la veritat per la propaganda.

La por de la premsa nord-americana contrasta amb el que ocorre a l'estranger, on és molt més fàcil trobar anàlisis crítiques sobre les conseqüències de les polítiques nord-americanes del passat. Alguns comentaristes nord-americans frustrats han arribat a publicar en mitjans europeus, preferentment anglesos. "És molt difícil publicar certes coses en els mèdia convencionals d'aquest país. Simplement no publicaran res que se surti una mica del consens general. De fet, vaig escriure un article sobre l'11 de setembre que es va publicar a Le Monde Diplomatique perquè no el vaig poder publicar aquí", va dir Arno Mayer, un expert en terror i violència i professor emèrit d'història de la Universitat Princeton, a la revista Vanity Fair del mes de desembre 2001. L'article en qüestió anomena els EUA "el cap i perpetuador pioner de l'estat de terror preferent," incloent-hi assassinats polítics, morts de grups pactades, la mort de Patrice Lumumba del Congo i Salvador Allende de Xile i els intents fracassats de matar Castro, Gaddafi, Saddam Hussein i Osama bin Laden, entre d'altres. Sempre hi ha repressió dels dissidents en temps de guerra, però això no només té a veure amb les campanyes del govern, sinó també amb la pusil·lanimitat dels intel·lectuals del primer món.

L'anècdota més comentada el mes de desembre va ser la manera com ha estat tractada Al-Jazira, el canal de notícies de vint-i-quatre hores de Qatar, que molta gent considera l'únic mitjà lliure, fins un cert punt, al mon àrab. Al-Jazira ha estat fent uns reportatges fenomenals. Té reporters a la zona de l'Afganistan i, en general, a tot arreu de l'Orient Mitjà. Ha anat guanyant reputació pels reportatges tan directes en els món àrab i musulmà i ha estat rebutjada pels oficials i els mèdia nord-americans. És com si no es poguessin refiar de l'Al-Jazira perquè les seves noticíes no s'assemblen a les de la CNN. I com és que de ser considerada, abans de l'11 de setembre, com el millor del periodisme del món àrab, ha passat ser de sobte criticada? La ideologia nord-americana, potser.

2.5 El patriotisme americà i els mitjans de comunicació

Arran de la crisi de l'11 de setembre, la bandera dels EUA es va convertir en la icona dominant per als logos dels telenotícies i els gràfics, així com també un recurs potent publicitari per a molts productes. Els shows televisius d'entreteniment omplien els seus programes amb banderes per captar l'atenció del públic i escampar el patriotisme. Banderes en els anuncis d'automòbils, de begudes i d'altres productes es multiplicaren infinitament. Mentre el patriotisme arrossegava tot el país, els anunciants van aprofitar l'ambient per als anuncis de la General Motors, l'eslògan dels quals consistia en "Keep America Rolling" (Mantinguem Amèrica rutllant), mentre que Ford insistia en "Ford Drives America" (Ford condueix Amèrica). La bandera i el tradicional vermell, blanc i blau van esdevenir una bonança per als dissenyadors de pàgines web a mesura que algunes de les grans corporacions van redissenyar immediatament les seves pàgines per reflectir-hi el nou patriotisme. PepsiCo, Proctor&Gamble, Microsoft, the Gap i Ask Jeeves són algunes de les companyies de l'Amèrica corporativa que van representar les seves pàgines amb flaixos vermells, blancs i blaus.

2.6 El sentiment antiàrab i els mèdia

Sembla que els mèdia nord-americans tinguin moltes respostes quan es parla del sentiment antiàrab o antimusulmà. Hi ha molts periodistes que aclareixen: 'Evidentment, no volem dir que tots els musulmans siguin fonamentalistes i terroristes. Vosaltres hauríeu d'anar amb molt de compte per distingir que musulmà no vol dir això, i que àrab no vol dir allò.' La contradicció sorgeix quan els periodistes aconsellen als seus lectors que distingeixin entre terrorisme i Islam i àrabs nord-americans, però alhora continuen mostrant gent amb mocadors al cap, reforçant-ne la imatge, així, com una representació visual en el context sobre terrorisme. Utilitzen les imatges sense pensar, particularment la televisió, mentre avisen els lectors, els oients i els espectadors perquè siguin subtils. Per tant, mentre és positiu que alguns periodistes demanin cautela sobre prejudicis i clamin contra el racisme, els mèdia nord-americans són prou coneguts pel descuit que han practicat des de fa anys i anys, la qual cosa significa que un gra de responsabilitat ara no desfarà res del que s'ha anat acumulant des de fa temps.

Arran dels atacs al WTC i al Pentàgon, molts ciutadans nord-americans estaven confosos per la quantitat d'odi contra els EUA en el món àrab i els mitjans escrits van publicar articles sobre "Per què ens odien?". La resposta de l'administració Bush era perquè el que era el millor per als EUA, les llibertats nord-americanes, la riquesa i la societat oberta, produïa temor i odi. Els crítics amb la política exterior nord-americana, però, van discutir que era la política exterior tan agressiva, el suport a dictadors corruptes del mon àrab i a Israel i l'estatus de superpotència el que feia créixer l'odi. De fet, el que genera l'odi podria ser una barreja de les virtuts i dels defectes dels EUA.

Bin Laden i els seus operatius van repetir regularment la lletania dels motius de queixa dels àrabs respecte de la política nord-americana. Però també és veritat que els radicals islamistes odien la cultura i la modernitat dels EUA, concretament, aquelles característiques que han atret la fascinació arreu del món, com la cultura consumista, la moda, els mitjans de comunicació massius i les comunicacions, la tecnologia, la sexualitat més lliure i la manera de viure. Així mateix, les grans diferències entre tenir i no tenir, entre la riquesa nord-americana i la pobresa global, generen un ressentiment. Probablement, les superpotències sempre seran parcialment estimades i parcialment odiades, però, en l'era de la globalització, la supremacia nord-americana en el món econòmic, polític, cultural, mediàtic i tecnològic podria haver generat una potent barreja d'atracció i repulsió, d'amor i d'odi expressats de diverses maneres.

2.7 Les causes i les solucions dels atacs

En general, es pot afirmar que molts comentaristes televisius nord-americans van oferir explicacions parcials i maniquees sobre la causa dels atacs de l'11 de setembre utilitzant l'argument de l'actual espectre polític com a origen dels atemptats terroristes. Però, certament, és en una emergència nacional com la dels atacs al WTC i al Pentàgon que es necessita una informació més acurada.

Tanmateix, una de les moltes possibles respostes d'on ve l'odi als nord-americans que hi ha a l'Orient Mitjà es pot trobar en les polítiques de Henry Kissinger en les administracions Nixon i Ford. El més incoherent de tot és que Kissinger, que podria estar implicat en el nucli del problema, era un dels convidats a la televisió. No volem dir que Henry Kissinger no tingués dret a dir-hi el que volgués, però on eren les veus per equilibrar el que hi afirmava? On és la diversitat d'opinions? Com he demostrat a l'apartat 2, en la majoria de casos aquesta diversitat difícilment es dóna a la televisió i és d'aquesta font d'on els nord-americans aconsegueixen el major flux d'informació perquè el nombre de lectors de diaris roman similar i la lectura no es fa en profunditat, segurament per manca de temps.

Així, respecte de les causes dels atacs, una de les raons que va donar el fonamentalista ideòleg cristià Jerry Falwell, amb el vist-i-plau del president de la cadena cristiana Christian Broadcast Network, Pat Robertson, era que aquest "horror indescriptible amb paraules" havia ocorregut per culpa de les feministes i dels gais. Jerry Falwell va dir, i Pat Robertson hi va estar d'acord, que "Els avortistes tenen la responsabilitat d'això perquè ningú no pot burlar-se de Déu. I quan nosaltres destruïm 40 milions de nens innocents, nosaltres enutgem Déu. Jo crec realment que els pagans i els avortistes i les feministes i els gais i les lesbianes, que estan intentant inventar-se una manera de viure alternativa, que han intentat secularitzar Amèrica, jo els apunto amb el dit i els dic que han ajudat que això passi." De fet, sembla prou fàcil trobar similituds entre aquest argument i una reivindicació islàmica conservadora en què es cataloga els EUA com un país fonamentalment corrupte i dolent, fet que mereix la ira de Déu, un argument que van utilitzar els crítics contra Falwell i que el va obligar a disculpar-se. En canvi, per a conservadors com Gary Aldrich, president i fundador del Centre Patrick Henry, eren els liberals els qui s'havien equivocat.

Respecte de la qüestió de què fer després dels atacs, la columnista conservadora Ann Coulter va declamar: "Nosaltres sabem qui són els maniàtics homicides. Són els que estan cridant i ballant ara mateix. Nosaltres hauríem d'envair els seus països, matar els seus líders i convertir-los en cristians." Mentre Bush estava declarant la "croada" contra el terrorisme i el Pentàgon estava organitzant l'"Operació justícia permanent", el secretari de defensa, Paul Wolfowitz, va dir que les represàlies de l'Administració serien "extenses, ininterrompudes, efectives" i que els EUA "utilitzaran altres recursos. No es només el fet de capturar gent, sinó també eliminar santuaris, sistemes que donin suport i acabar amb els estats que donen suport al terrorisme."

La il·lustrada histèria incondicional a la guerra estava a l'ordre del dia, i des del mes de setembre defensors de la guerra com William Bennet van afanyar-se a dir que els EUA declaressin la guerra a l'Iraq, a l'Iran, a Síria, a Líbia i a qualsevol altre estat que hagués hostatjat terroristes. En el canal de televisió Canadian Broadcasting Network, Frank Gaggney, exgovernant de l'Administració Reagan, va suggerir que els EUA necessitaven perseguir els seguidors d'aquests estats, com Xina i Rússia, fet que va sorprendre l'audiència canadenca. A més, en els debats radiofònics i d'Internet conservadors es defensava que es llencessin bombes a l'Afganistan, de manera que s'exterminessin tots els musulmans i, encara que semblés mentida, es podia escoltar i llegir qualsevol bajanada que els vingués al cap. També cal tenir present que la constant invocació a Pearl Harbor provoca inevitablement la necessitat de preparar-se per a la guerra.

Així doncs, la majoria dels programes televisius nord-americans van oferir l'oportunitat d'emetre punts de vista dretans, agressius i irracionals a perillosos trastornats fanàtics, amb la qual cosa s'alimentava un consens sobre la immediata acció militar i la guerra. A més a més, les cadenes televisives van utilitzar titulars-logos com "War on America" (Guerra a Amèrica), "Americans New War" (Nova guerra nord-americana) i altres eslògans que donaven per fet que els EUA estaven en guerra i que una resposta militar era el més convenient per la situació en què es vivia. Tot plegat conduïa el país a una histèria col·lectiva [5] i horroritzava els ciutadans racionals d'arreu del món.

La ràdio encara era més perillosa. Els debats traspuaven odi i histèria i demanaven violència contra els àrabs i els musulmans; demanaven revenja nuclear i guerra global. A mesura que passaven els dies, fins i tot els noticiaris radiofònics més importants van convertir-se en programes d'enorme dramatisme, plens de música, patriotisme, de pànic encomanadís i de propaganda de guerra. La Radio Pública Nacional de la costa Oest i alguns programes de debat van intentar realitzar una cobertura racional, però la resta de programes eren bàsicament propaganda les vint-i-quatre hores del dia.

2.8 La premsa i les fonts alternatives

La situació que viuen els EUA, amb la gent molt confosa i el país involucrat en una acció militar, fa que sigui un període molt delicat per a la premsa. Desafortunadament, la premsa convencional nord-americana no és famosa per donar informació crítica sobre la política exterior del propi país. I quan aquest entra en guerra, sembla que qualsevol intenció de dir alguna cosa que pugui ser jutjada com a crítica per part de l'Administració desapareix. Pel que he analitzat, explicar la vertadera política nord-americana a l'Àsia Central i a l'Orient Mitja, qüestionar quines són els arrels dels problemes i del sentiment antinord-americà, en definitiva, explicar la historia al 100%, sembla un acte no patriòtic.

L'argument que donen alguns periodistes nord-americans i consumidors de mitjans per criticar el rol dels mèdia en aquesta crisi és que els periodistes nord-americans no tenen ideologia i només treballen amb sentit comú. Una de les maneres de saber si això es cert és mirar com està captenint-se la premsa estrangera. És semblant la cobertura de notícies? Amb Internet es pot seguir la major part de la cobertura dels altres mitjans d'arreu del món. Fins i tot en països on els principals mèdia no estan en anglès, com, per exemple, l'Índia, però on existeixen diaris traduïts a l'anglès, de manera que no cal ser multilingüe. Així, amb l'anglès i Internet, hi ha molt de material a l'abast.

Entre la premsa nord-americana i l'estrangera es poden trobar diferències significatives pel que fa a la cobertura informativa del conflicte. Un exemple seria el de Mary Robinson -la comissària pels Drets Humans de les Nacions Unides-, una persona molt respectada internacionalment ja que té una amplíssima història d'esforços diplomàtics. La notícia era que Robinson va suggerir als EUA d'aturar els atacs militars perquè empitjorarien la crisi humanitària ja que amb els atacs no estaven combatent el terrorisme, sinó que estaven matant vides humanes. Aquesta notícia va aparèixer a diaris espanyols i anglesos. Doncs bé, als Estats Units tan sols cinc diaris van fer-ne una breu menció. Això vol dir que el públic nord-americà no està rebent la mateixa mena d'informació que els ciutadans d'altres països.

Si ens fixem en la cobertura d'altres diaris estrangers, es pot trobar, per exemple, informació més aprofundida de la crisi humanitària. Aquests diaris entenen que si hi ha set milions i mig d'afganesos que no tenen el menjar assegurat i que probablement poden morir-se de gana el proper hivern. Això es una crisi humanitària que, fins i tot, hi ha gent que considera que s'acosta als nivells d'un genocidi. Si la campanya de bombes nord-americana està evitant el repartiment de menjar en un nivell mínim perquè la gent no es mori de gana, això vol dir que la política dels EUA està directament implicada en una crisi humanitària potencialment genocida. Aquest fet és una gran notícia i se n'ha parlat només en molt poques publicacions, tal i com es pot comprovar en el llistat de fonts de la bibliografia d'aquest treball. Potser s'esmenta a les notícies sobre la campanya militar o potser es menciona al final de la notícia sobre el repartiment de menjar. Per tant, es pot dir que als EUA s'ofereixen petites dosis d'informació crítica en diferents mitjans que si s'analitza adequadament es pot anar relacionant i totes plegades ajuden a entendre i dibuixar un mapa més acurat.

On s'ha d'anar, però, per tenir aquestes dosis en una sola publicació? Existeixen moltíssimes fonts d'informació alternativa a Internet, algunes de les quals estan establertes als EUA, i en publicacions, fins al punt que entre totes ofereixen un excés d'informació que requereix bastant de temps per pair-la. De fet, és d'aquí d'on es pot obtenir la informació més interessant sobre el conflicte entre els EUA i l'Afganistan i és que el paper d'Internet en la crisi de l'11 de setembre ha estat clau perquè, segons Blumes, "ha aportat una font d'informació molt valuosa per accedir a la veritat fora de l'estretor dels mitjans controlats per les corporacions. Com a resultat, sembla clar que les pàgines web de mitjans alternatius han experimentat un increment massiu de lectors des de l'11 de setembre". Per la seva banda, Douglas Kellner considera que Internet permet que molta gent pugui estar informada, tot i que manifesta que als EUA existeix una contradicció: "D'una banda, tenim la millor informació i recursos comunicatius que el món mai no ha vist abans -Internet-, però si només obtens la informació de la televisió nord-americana, tindràs informació molt limitada i farà que siguis un ignorant. A Los Angeles, no cal que tinguis Internet. Només cal que vagis als quioscos i fullegis totes les publicacions d'arreu del món que s'hi venen". Tothom té un llistat d'enllaços favorits a Internet, però els reportatges crítics del diari britànic The Guardian ofereixen uns reportatges molt bons. The Independent, a Londres, té un dels millors corresponsals occidentals a l'Orient Mitjà, Robert Fisk. També són molt bones fonts la premsa de l'Orient Mitjà, malgrat que pocs diaris del món àrab són totalment lliures.

Per a Douglas Kellner, Times, The Village Voice, Mother Jones, Commondreams.org, alternet.org, budsplash.com o bushwatch.com són bones fonts d'informació alternativa a la que ofereixen els mitjans convencionals. "De fet, jo he arribat a llegir que 600.000 nord-americans llegeixen les notícies que publica el diari britànic The Guardian perquè és més crític, dóna més diversitat d'opinions sobre la guerra i ofereix millor informació i notícies. Espero que la nova generació miri les notícies per Internet i que la gent actuï amb la seva responsabilitat de ciutadans que obtenen la informació de fonts alternatives", afegeix Kellner. A l'hora de confiar en aquests mitjans, el professor d'UCLA adverteix que cal tenir consciència que els mitjans donen "desinformació basada en rumors com, per exemple, The Times de Londres."

Per a Gabriel Lerner, les fonts d'informació principals són els corresponsals del propi diari a Washington, Sacramento -capital de Califòrnia- i Mèxic-Districte Federal. També els freelancers d'arreu del món i uns 25 periodistes que hi ha a la redacció de Los Angeles. A més, també fan ús d'Associated Press, d'Agence France Presse, d'EFE i de Notimex.

Per la seva banda, Howard Blumes utilitza com a fonts "Znet, FAIR, Feed the Children, Christian Aid, agències d'ajut periodístic i els diaris The Guardian i The Independent. Des del nostre punt de vista, els dos diaris que acabo d'esmentar no són fiables, tot i que sí que publiquen material interessant, però sempre segueixen una agenda fixada pel govern. La resta estan bastant lliures de pressions d'empreses corporatives i són en general més honestos. Malgrat tot, nosaltres no prenem el que els mitjans independents diuen com a veritat absoluta, sinó que llegim el que tenen a dir i aleshores ho comparem amb altres fonts d'informació per verificar-ne la precisió."

Conclusió

Com a conclusió, és important situar les representacions mediàtiques dels atacs militars a l'Afganistan en les notícies emeses i publicades pels mèdia convencionals dins el context sociopolític dels EUA. Cal dir que els sistemes de com s'organitza i finança la producció informativa nord-americana té conseqüències determinants en la varietat de discursos i en la recuperació de l'audiència: és a dir, és imprescindible analitzar com la propietat dels mitjans n'influeix el contingut.

La representació nacionalista i patriòtica dels fets de l'11 de setembre feta pels mèdia convencionals són fruit de l'estretor de mires de les empreses mediàtiques nord-americanes. Als EUA, les notícies televisives són un negoci molt lucratiu ja que les xarxes dels mèdia són empreses situades en l'estructura corporativa que estan dominades per moltíssims interessos. Les notícies no només tenen el propòsit d'informar, sinó que també tenen l'objectiu de vendre un producte, en aquest cas, el nacionalisme. Aprofitant les emocions de la societat nord-americana tot just després dels atacs, els mèdia han utilitzat, de forma molt planificada i alhora manipulada, imatges per promoure ideals nacionalistes i una resposta pro-militar.

En una anàlisi textual dels mèdia convencionals, el més destacat és la manca d'una diversitat d'opinions sobre el perquè dels atacs i les seves possibles respostes. Com s'ha analitzat en la secció 2.2, els experts convidats a expressar les seves opinions van oferir uns punts de vista molt dretans. L'absència d'altres experts en els debats i en les tertúlies va provocar, bàsicament, dos problemes quant a la recepció de l'audiència: d'una banda, va crear un sentiment generalitzat de la manera com s'havien de sentir tots els ciutadans i, d'altra banda, van presentar la possibilitat que només havia una única reacció als atacs (la venjança mitjançant uns atacs per eliminar l'amenaça terrorista arreu del món).

Quan les organitzacions mediàtiques decideixen presentar notícies amb una agenda establerta per tots els mèdia convencionals, existeix el perill de perdre la neutralitat periodística. La pèrdua d'aquesta neutralitat va començar gairebé immediatament després dels atacs fins a la mala representació de la guerra actual a l'Afganistan. De fet, no hi ha imatges negatives d'aquesta campanya militar i els mitjans no esmenten res sobre les morts d'afganesos. Queda bastant clar que l'estructura política i econòmica actual dels EUA no permet que apareguin informacions alternatives al públic en general. I sembla irònic, però en un país on es "respecta" tant la primera esmena sobre la protecció de la llibertat d'expressió no dóna accés a diferents punts de vista al públic en general.

Respecte de la situació política actual nord-americana, cal tractar el tema de la corrupció endèmica entre l'Administració Bush i la indústria armamentística (darrerament, cada dia surt més informació sobre l'escàndol d'Enron i apareixen més evidències que els directius d'aquesta empresa van donar suport econòmic a determinats candidats presidencials, fet que va beneficiar a aquests directius amb consideracions especials). La corrupció que existeix pel que fa als mèdia és molt més subtil, és a dir, els favors que el govern nord-americà dóna a determinades empreses de comunicació es manifesten més en l'actitud que prenen certs ministeris governamentals, com és el cas de la Federal Communicative Commission (Comissió de Comunicació Federal). Val la pena repetir que en aquest sistema comunicatiu que afavoreix els mitjans corporatius, en general, la veu dels mitjans alternatius no arriba a la població nord-americana.

[1] Per obtenir una relació cronològica dels fets posteriors a l'11 de setembre, vegeu http://www.september11news.com

[2] Vegeu http://www.september11news.com

[3] El 1988, bin Laden va formar Al-Qaida per seguir l'objectiu de la Jihad. A través de contactes que va fer durant la guerra contra els soviètics, bin Laden va ajudar a organitzar una xarxa de grups fonamentalistes islàmics a diferents països, cadascun dels quals amb jerarquies d'autoritat independents. Tots ells van seguir l'objectiu comú d'enderrocar els governs corruptes del mon musulmà per treure influència de l'Oest i adoptar la llei islàmica o Sharia.

[4] La connexió entre Bush, Baker i Carlyle fou documentada en molts diaris anglesos, The New York Times, i altres fonts recollides a http://www.bushwatch.com.

[5] Per a les conseqüències psicològiques en la població nord-americana després dels atacs de l'11 de setembre, vegeu l'apèndix 5.

APÈNDIXS

APÈNDIX 1

Llibres fotogràfics de l'11 de setembre, best-sellers nacionals:

New York September 11 (PowerHouse, $29.95).
El més imponent dels dos llibres que es basen en el pur fotoperiodisme. Està organitzat en forma de fotografies en sèrie que narren els fets. Totes les imatges són de fotoperiodistes del sindicat Magnum. Conté una introducció del periodista David Halberstam on explica en primera persona com es van fer les fotografies.

September 11, 2001: A Record Of Tradegy, Heroism, and Hope (Abrams, $19.95)
Llibre publicat pels editors de la revista New York del diari The New York Times. també explica tots els fets a través d'imatges ordenades cronològicament.

One Nation: America Remembers September 11, 2001 (Little, Brown, $29.95)
Poesia i cròniques que acompanyen fotos, algunes de les quals són fetes en estudi, que mostren la construcció del World Trade Center, la seva destrucció, la gent que hi va morir i la gent que va anar a fer-hi operacions de rescat.

Manhattan Unfurled (Random House, $29.95)

New York Exposed: Photographs from the Daily News (Abrams, $39.95)

Celluloid Skyline (Knopf, $45)

Here Is New York (Little Bookroom, $16.95)

APÈNDIX 2

Conseqüències psicològiques en la població nord-americana arran dels atacs de l'11 de setembre

VIDES AFECTADES

Aquesta enquesta telefònica va ser realitzada entre el 10 i 13 de novembre de 2001 a 1.995 nord-americans pel centre PEW. El marge d'error de la mostra és +/- 3%:

• Més de tres quartes parts del públic nord-americà diu que o bé les seves vides no van ser afectades pels atacs o que les seves vides han tornat a la normalitat.
• Més de dos terços diuen que els seu sentiment de seguretat personal no ha estat massa afectat. Tot i així, el 31% diuen que els atacs sí que van afectar considerablement la seguretat personal. El cas és que la quantitat de nord-americans que han sentit aquest grau de vulnerabilitat no ha disminuït tant tot just després dels atacs.
• El 36% dels nord-americans van sentir-se menys o molt menys segurs arran dels atacs. Com més lluny viuen del WTC i del Pentàgon, la pèrdua de seguretat no és tanta com la que van patir els veïns de les regions afectades. A la costa est, prop de cada 2 ciutadans de cada 5 (36%) van sentir que la seva seguretat estava compromesa, en comparació al 28% dels nord-americans que viuen a la costa oest.
• Sembla que hi ha un grup important de nord-americans que està necessitant temps per ajustar-se a la nova realitat. Un de cada cinc diu que seria probablement ferit o mort en un atac terrorista amb una bomba en un edifici o en un avió. Un de cada quatre està convençut que seria ferit o mort en un acte de bioterrorisme. Hi ha més gent que té més por de morir en una guerra per l'ús de químics que no pas per un atac terrorista amb bombes.
• Molta gent diu que és difícil estar implicat en un accident d'aquesta mena. Almenys 7 de cada 10 diu que és difícil contraure el carbuncle. Un cop més, els nord-americans de la costa est se senten més vulnerables al bioterrorisme amb un 31 % que els de la costa oest amb un 20%.

EFECTES PERSONALS

• L'enquesta feia un seguit de preguntes per mesurar la extensió dels efectes psicològics que podrien haver estat causats per l'11 de setembre i les seves conseqüències. Els enquestats han experimentats alguna mena d'estrès, tenen problemes per dormir, van anar al psicòleg per poder superar la crisi i se senten commoguts fins al punt d'estar deprimits o tristos. En general, els resultants mostren petits percentatges de gent a qui els costa tornar a fer vida normal. Les dones, especialment, tenen més problemes que els homes.
• Des dels atacs, quasi una cinquena part dels americans diuen que han estat deprimits, tristos o xocats, tot i que el 75% no ho ha estat. (El 5% diu que ja estaven deprimits abans dels atacs). Alguns grups se senten així, com per exemple: 3 de cada 10 dones i homes llatins senten alguna mena de depressió (en comparació al 12% dels homes, 18% dels blancs i el 16% dels africans americans que se senten deprimits). El 2% de la mostra diu que van buscar suport psicològic, mentre que el 93% no. (El 3% diu que ja tenia psicòleg abans dels atacs). El 8% diu que està tenint problemes per dormir, mentre que el 82% no. (El 4% ja tenia problemes abans de l'11 de setembre). El 15% de dones joves té problemes per dormir. Més d'un terç està experimentant més estrès que normalment, el 59% diu que no han patit cap canvi en el seu nivell d'estrès i 6% té menys estrès. Més de 2 de cada 5 dones està tenint més estrès (incloent-hi el 48% de dones menors de 45 anys), mentre que només un quart dels homes diu que el seu nivell d'estrès és més alt.

POR DE VOLAR

• Tot just després dels atacs, el nombre de passatgers va disminuir moltíssim -les companyies aèries van demanar un ajut econòmic federal (que el 53% dels nord-americans van aprovar) i van rebre'l. Prop de cada tres de cinc passatgers diuen que no pateixen cap mena d'ansietat quan volen. El 13% sempre han estat poc còmodes quan volen, però prop del 17% diuen que el seu temor ha augmentat des de l'11 de setembre. Un de cada vuit diu que tem volar des dels atacs. Desafortunadament, l'accident del dia 12 de novembre a Nova York ha afegit més por als passatgers (és evident en els resultants recollits tot just després d'aquest accident). Prop d'un quart dels que viuen a la costa Est diuen que la por de volar ha augmentat i un altre 15% s'ha convertit en persones que tenen por de volar sense haver-ne tingut mai abans.

  BIBLIOGRAFIA

Bass, Debra D. i Yep, Richard: Terrorism, trauma and tragedies: a counselor's guide to preparing and responding, American Counseling Association, Alexandria, 2002.

Bennets, Leslie. Vanity Fair: OneNation, One Mind? (pp. 176-182) EUA: Desembre, 2001

Chomsky, Noam: 9-11, Seven Stories Press, New York, 2001.

Extra! The Magazine of FAIR - The Media Watch Group. EUA: Novembre/Desembre, 2001. ISSN 0895-2310

Klein, Misha. i McIntyre, Adrian Lee: September 11: context and consequences : an anthology, Copy Central, Berkeley, 2001

Harper's Magazine. EUA: Harper's Magazine Foundation, Desembre 2001 (Vol. 303, num. 1819). ISSN 0017-789X

La Greca, Annette Mmarie: Helping America cope: a guide to help parents and children cope with the September 11th terrorist attacks, 7-Dippity, Coral Gables, 2002.

Lalley, Patrick: 9.11.01: Terrorists attack the U.S., Raintree Steck-Vaughn Publishers, Austin, 2002.

Meyers, Jeff: September 11, West Coast writers approach ground zero, Hawthorne Books, Portland, 2002.

Moore, James: 9/11: what a difference a day makes, Dimensions for Living, Nashville, 2002.

Mueller, Lavonne: Voices from September 11th, Applause Theatre & Cinema Books, New York, 2002.

Murphy, Dean E.: September eleventh : an oral history, Doubleday, New York, 2002.

Newsweek. Special Dobuble Issue. EUA: Newsweek, Inc. 31 Desembre- 7 Gener 2002. ISSN 0028-9604

Pfeiffer, Werner: 9/11 and the aftermath: a publication, The School, NewYork, 2002.

Reuters Holdings: September 11: a testimony, London, Reuters, 2001.

Reuters ltd.: September 1: a testimony, Pearson Education, New York, 2002.

Roraback, Amanda. Afghanistan in a Nutshell. EUA: Enisen Publishing, 2001. ISBN 0-9678839

Schnur, Steven: 9/11, Acorn Press, New York, 2002.

The Week. The Best of the U.S. and International Media. EUA: The Week Publications, Inc. Desembre 2001 (Vol. 1, num. 36 & 37)

Pagines web:

http://www.shepherd-express.com

http://www.disinfo.com

http://www.bushwatch.com

http://www.thenewyorktimes.com

http://www.johnpilger.com

http://www.fair.org

http://www.apw.softlineweb.com

http://www.commondreams.org

http://www.alternet.org

http://www.poynter.org

http://www.september11news.com

http://wwwvms.utexas.edu/~smithey/timebeing/Afghanistan/Afghanistan.html

http://www.aan.org

http://www.Znet.com

http://www.medialens.org

http://www.npr.org

http://www.webactive.com

http://www.bigchalk.com

http://www.isop.ucla.edu

http://www.slate.com

http://www.indymedia.org

http://www.laweekly.com

http://www.salon.com

http://www.theonion.com

http://www.nettavisen.no

http://www.tampoine.com

http://www.utne.com

http://www.workingforchange.com

http://www.breakingnews.com

http://www.paknews.com

http://www.interactivepublishing.net/september

http://www.pak.gov.pk

http://www.media-alliance.org

http://www.mediachannel.org

http://www.vgg.com

http://www.mcsweeneys.net

http://www.ask.elibrary.com

http://www.gallup.com

http://www.nexis.com

http://www.ahram.org.eg/weekly

http://www.dailystar.com.lb

http://www.gulf-times.com

http://www.jang.com.pk/thenews

http://www.afghan-network.net

http://www.afghanweb.com

http://www.al-jazeera.net

http://www.irna.com

http://www.islamonline.net/english

http://www.memri.org

http://www.payamemujahid.com

http://www.rawasongs.fancymarketing.net

http://www.guardian.co.uk

http://www.independent.co.uk

http://www.londontimes.com

http://www.debka.com

http://www.eurasianews.com

http://www.iwpr.net

http://www.nwaw.org

http://www.wombatnews.com