Barnils era incòmode no només per al poder polític, com s’ha remarcat, sinó especialment per a un determinat tipus de periodisme, que, no cal fer-s’hi il·lusions, és el que domina l’elit de la professió i, per tant, els diaris de més difusió. Es tracta d’un periodisme prudent i reverencial amb els diferents poders (econòmic i polític, sobretot) i que abeura en gran part de les rodes de premsa, els gabinets de comunicació i les agències. L’antítesi, sens dubte, del periodisme que havia proposat sempre Barnils (l’antítesi del periodisme, s’hauria de dir, si no fos perquè el que hauria de ser excepció s’ha convertit en regla, i a l’inrevés). Segurament, quan morin insignes franquistes demòcrates de tota la vida, aquesta mateixa premsa que ha obviat Barnils (a Madrid del qual tant depenen mentalment aquests diaris en dirien "ninguneado") els dedicarà pàgines senceres plenes de cautela i silencis.

A més, Ramon Barnils sabia escriure, cosa de la qual molts dels seus "col·legues" difícilment podrien presumir. Pot sonar a tòpic però és veritat: Barnils tenia un estil inimitable. Caldrien unes quantes tesis per analitzar a fons la sintaxi, la puntuació, els jocs de paraules, els dobles sentits, etc., dels seus articles d’opinió (especialment els de l’etapa a El Temps). Només els qui tenen un gran domini d’aquest instrument que és la llengua poden contorsionar i segmentar la frase com ell ho feia sense que l’estil semblés afectat, alambinat.

Barnils era un periodista incòmode que ves per on sabia escriure. Certament massa, si tenim en compte el que es pot permetre el periodisme actual. Per la nostra banda, gràcies pels bons moments que ens has fet passar.