El dia 11 de desembre El Periódico de Catalunya va publicar un article de Noam Chomsky publicat en anglès el 8 del mateix mes amb el títol d'A dangerous neighbourhood. Tanmateix, cal dir que com ha assenyalat www.rebelion.org el text ha sofert mutilacions (i alguns canvis formals i lèxics) que en cap moment no han estat justificades per l'esmentat diari.

Els fragments suprimits es poden classificar de la manera següent:

1. Eliminació d'incisos, que aporten informació addicional, l'eliminació dels qual implica que el lector/la lectora de vegades no interpreta correctament el text.

2. Eliminació d'oracions subordinades, sobretot adverbials, que aporten matisos o explicacions suplementàries a l'oració principal.

3. Eliminació de paràgrafs que consisteixen en una oració o en dues oracions breus. En la majoria d'ocasions es tracta d'explicacions que faciliten la interpretació correcta del text.

4. Eliminació d'adjectius qualificatius que no permet que l'autor precisi la seva opinió sobre un fet.

Tot i que la majoria de supressions no afecten el contingut ideològic de l'article, cal assenyalar que n'hi ha algunes que sí que l'afecten o que el poden afectar:

El 2002, Washington va demostrar què entén per democràcia el president Bush al donar suport a un cop militar que va enderrocar breument el Govern de Chávez. Després va haver de fer marxa enrere a causa de l'oposició al cop a Veneçuela i a tota Amèrica Llatina. (la negreta és nostra i correspon al text suprimit per EPC).

Sense la causal no sabem per quines raons Bush es va fer enrere.

Un altre cas claríssim és el següent:

El suport al Govern electe ha augmentat durant aquests anys.

En aquest cas, l'aparició o supressió de l'adjectiu que qualifica al govern de Chávez és fonamental. A causa de la presentació que fan diversos mèdia del govern de Chávez com a sinònim de dictadura, el fet que aparegui electe, és a dir, escollit democràticament, és importantíssim. I l'omissió condiciona la lectura correcta del text.

Per tant, a partir del text suprimit o omès podem arribar a dues conclusions: les omissions suavitzen el discurs ideològic de Chomsky i descontextualitzen les explicacions del lingüista.

NOTA:

A continuació reproduïm el text sencer.

LES AMÈRIQUES CONTRA ELS EUA

Com Veneçuela manté les llars enceses a Massachusetts, es pot llegir en un anunci a tota pàgina en un important diari dels Estats Units. El pagaven Petróleos de Venezuela i Citgo, la seva subsidiària establerta a Houston.

Aquesta publicitat descriu un programa, impulsat pel president de Veneçuela Hugo Chávez, per vendre combustible de calefacció amb descompte a les comunitats pobres de Boston i el sud del Bronx. Un dels gestos més irònics registrats mai en el diàleg Nord-Sud. L'acord es va concretar després que un grup de senadors nord-americans enviés una carta a les nou empreses petrolieres més importants demanant-los que donessin una part dels seus recents guanys rècord per ajudar els residents pobres a cobrir les seves despeses de calefacció. L'única resposta va venir de Citgo.

Als EUA, l'acord ha esta rebut amb desconfiança. Alguns afirmen que Chávez, que ha acusat l'Administració Bush d'intentar derrocar el seu govern, actua amb fins polítics -a diferència, per exemple, dels programes d'ajuda purament humanitaris de l'Agència per al Desenvolupament Internacional nord-americana.

El combustible ofert per Chávez és un més dels molts desafiaments als estrategs de Washington que sorgeixen a l'Amèrica Llatina. Les sorolloses protestes durant el viatge del president Bush al novembre a la Cimera de les Amèriques, a l'Argentina, mostren l'amplitud del problema.

Des de Veneçuela fins a l'Argentina, l'hemisferi se n'està anant fora de control, amb governs de centreesquerra per tot arreu. Fins i tot a Amèrica Central, que encara pateix els efectes de la "guerra al terror" del president Ronald Reagan, amb prou feina es pot mantenir la situació controlada.

A Sud-amèrica, les poblacions indígenes s'han tornat molt més actives i influents, particularment a Bolívia i l'Equador, els dos productors importants d'energia, ja sigui oposant-se a la producció de petroli i gas o bé sostenint que ha de ser controlada a nivell local. Alguns parlen fins i tot d'una Nació Índia.

Mentrestant, la integració econòmica es reforça, invertint l'aïllament relatiu que es va iniciar amb la conquesta espanyola. En general, la interacció Sud-Sud creix, amb les principals potències (el Brasil, Sud-àfrica, l'Índia) al capdavant, especialment en assumptes econòmics.

Tota l'Amèrica Llatina està incrementant el comerç i altres relacions amb la Unió Europea i amb la Xina. I tot i que s'han registrat alguns retrocessos, és possible una expansió econòmica, especialment per als exportadors de primeres matèries, com el Brasil i Xile.

De tots els països llatinoamericans, Veneçuela és probablement el que ha estret més les seves relacions amb la Xina. Actualment projecta vendre més petroli a Pequín, com a part d'un esforç per reduir la seva dependència d'un Govern nord- americà hostil.

El problema més espinós a la regió per a Washington és Veneçuela, que proveeix gairebé el 15% del petroli que importen els Estats Units. Chávez, elegit el 1998, exhibeix la mena d'independència que els Estats Units entenen com un desafiament, igual que passa amb l'aliat de Chávez, Fidel Castro.

El 2002, Washington va demostrar què entén per democràcia el president Bush al donar suport a un cop militar que va enderrocar breument el Govern de Chávez. Després va haver de fer marxa enrere a causa de l'oposició al cop a Veneçuela i a tota Amèrica Llatina.

Accentuant el malestar de Washington, les relacions entre Cuba i Veneçuela s'han fet més estretes. Els dos governs practiquen el sistema de canvi, cada un recolzant-se en els seus punts forts. Veneçuela proveeix petroli a baix preu mentre Cuba organitza programes d'alfabetització i salut i envia milers de mestres i metges, que, com passa arreu, treballen a les àrees més pobres, que havien estat prèviament desateses.

Els projectes conjunts de Cuba i Veneçuela també estan tenint un impacte considerable en d'altres països del Carib, on, amb un programa anomenat Operació Miracle, metges cubans atenen persones que no tenien esperances de ser ateses, amb fons proporcionats per Veneçuela.

Chávez ha guanyat reiteradament eleccions i referèndums controlats per organitzacions internacionals, tot i l'aclaparadora i aferrissada hostilitat dels mitjans de comunicació.

El suport al Govern electe ha augmentat durant aquests anys. El veterà periodista Hugh O'Shaughnessy explica per què en un informe per a l'Irish Times: "A Veneçuela, on l'economia del petroli ha produït una rutilant elit de supermilionaris, una quarta part dels que ara tenen menys de 15 anys pateixen fam, per exemple, i el 60% de la gent per sobre dels 59 anys no té cap ingrés. Menys del 5% de la població disposa de Seguretat Social. Només ara, sota el president Chávez, la medicina ha començat a ser una cosa real per a una majoria de pobres en la rica però profundament dividida societat veneçolana [...] Des que va arribar al govern mitjançant eleccions democràtiques i va començar a transformar el sector de la salut i dels serveis socials que tan malament atenien el gruix de la població, el progrés ha estat lent, però perceptible...".

Ara Veneçuela s'està acostant al Mercosur, el bloc comercial líder d'Amèrica del Sud, que ja inclou l'Argentina, el Brasil, el Paraguai i l'Uruguai; presenta una alternativa a l'anomenat Tractat de Lliure de Comerç de les Amèriques, patrocinat pels Estats Units.

El que està en aquests moments en joc a la regió, com a totes les altres parts del món, són models socials i econòmics alternatius. Moviments populars enormes sense precedents s'han desenvolupat perquè la integració dels països vagi més enllà dels programes econòmics, per abraçar els drets humans, les inquietuds sobre el medi ambient, la independència cultural i els contactes entre els pobles.

Aquests moviments són ridículament anomenats antiglobalització perquè afavoreixen una globalització dirigida a afavorir els interessos dels pobles, no els dels inversionistes o les institucions financeres.

Les dificultats dels Estats Units a les Amèriques s'estenen tant al Nord com al Sud. Per raons òbvies, Washington ha intentat confiar més en el Canadà, Veneçuela i d'altres fonts de petroli que no siguin les d'Orient Mitjà. Les relacions del Canadà amb els Estats Units, però, són més "tibants i combatives" del que ho han estat mai abans com a resultat, entre altres qüestions, del rebuig de Washington a les decisions del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord que afavoreixen el Canadà.

Tal com Joel Brinkley informa a The New York Times, "parcialment com a resultat d'això, el Canadà intenta construir una relació forta amb la Xina i alguns alts càrrecs diuen que hauria de traspassar una porció significativa del seu comerç, particularment el petroli, dels Estats Units a la Xina".

Realment, fa falta molt talent per aconseguir que fins i tot el Canadà s'allunyi dels Estats Units. Però el que està passant és que la política de Washington a l'Amèrica Llatina només incrementa l'aïllament dels Estats Units. Un exemple recent: durant 14 anys seguits, l'Assemblea General de l'ONU ha votat en contra de l'embargament comercial contra Cuba. En l'última votació, aquesta resolució va ser aprovada per 182 països. Quatre hi van votar en contra: els Estats Units, Israel, les illes Marshall i Palau. Micronèsia es va abstenir.