El conegut eslògan del Nou Laborisme en la seva presa de possessió el 1997 afirmava que seria "dur amb el crim i dur amb les seves causes". Els mèdia liberals van aplaudir unànimement aquesta lògica: ¿Què podria ser més raonable que ocupar-se no només de castigar criminals, sinó també d’identificar els factors socials i polítics que contribueixen a les causes del crim? Tots coincidien que endurint tan sols les penes es faria molt poc per resoldre el problema.

Després de les atrocitats terroristes del propassat 11de setembre a Nova York i a Washington -"un crim contra la humanitat" com l’han qualificat, entre d’altres, Robert Fisk i Mary Robinson, la comissària de drets humans de l’ONU- el govern i els mèdia britànics continuen decidits a mostrar-se durs amb el crim, però estan menys interessats a ser durs amb les seves causes.

Els mèdia han denegat constantment l’accés del públic a veus acreditades que van predir les causes de l’oposició tan gran a les polítiques occidentals a l’Orient Mitjà i que podien ajudar a explicar-les. Suprimint aquestes explicacions, els mèdia han negat l’accés del públic alternatives creïbles per alliberar el món del terrorisme, alternatives que no impliquin l’assassinat d’un elevadíssim nombre de persones a l’Afganistan i a l’Irak.

El 1999, Denis Halliday, exassessor del Secretari General de l’ONU, va formular una advertència profètica:

"Probablement veurem l’alçament d’aquells qui consideren Saddam Hussein massa moderat i massa disposat a escoltar Occident. Tanta és la desesperació dels iraquians, els nens dels qual estan morint a milers, mentre avions nord-americans i britànics els bombardegen gairebé cada dia"

Aquest avís va ser pronunciat tres anys després de la resposta infame de Madeleine Albright, secretària d’estat d’EUA, a una pregunta plantejada en un programa de la televisió nord-americana el maig de 1996:

Entrevistador: "Hem sentit que mig milió de nens ha mort [a causa de les sancions contra l’Iraq]. Això vol dir que han mort més nens que a Hiroshima. Paga la pena pagar aquest preu?

Albright: Crec que és una tria molt difícil, però el preu... creiem que val la pena pagar-lo.

El setembre de 1998, i després d’haver estat 34 anys a l’ONU, Halliday va dimitir i va descriure com a "genocida" la política dels EUA i de Gran Bretanya envers l’Iraq. Halliday, que havia dirigit el programa de l’ONU ‘petroli per aliments’ a Iraq, tenia informació de primera mà i estava convençut que les sancions imposades per Occident eren les responsables de la mort d’uns 500.000 nens iraquians menors de cinc anys. En una entrevista publicada l’any passat Halliday afirmava:

"Durant anys, Washington, i en menor mesura Londres, han utilitzat conscientment aquest programa per als seus interessos a través del Comitè de Sancions; es tracta d’un estratagema deliberat... Per això utilitzo el mot "genocidi", perquè es tracta d’una política deliberada per destruir el poble de l’Iraq. Em temo que no tinc cap altres paraules per qualificar aquesta darrera etapa."

Divuit mesos després de la dimissió de Halliday, el seu successor a l’ONU, Hans von Sponeck, també va dimitir i es va preguntar: Quant de temps haurà d’estar exposada la població civil de l’Iraq a aquest càstig per alguna cosa que mai no ha fet? El desembre de 1999, von Sponeck parlava d'aquesta manera davant d’un públic britànic:

"Amics meus, el vostre país intenta engabiar un tigre salvatge. Esteu matant, però, un ocell exòtic i meravellós. D'aquí vint anys, les vostres distingides universitats usaran les sancions contra l’Iraq com un exemple de com no s’ha de fer una política exterior."

Dos dies després de la dimissió de von Sponeck, Jutta Burghardt, directora del Programa Mundial d’Aliments a l’Iraq, també va dimitir i va afirmar en privat que el que s’estava fent als iraquians era intolerable.

Malgrat l’extraordinària gravetat i urgència del que deien aquest experts diplomàtics de l’ONU –també per a la nostra pròpia seguretat- Halliday i von Sponeck foren totalment ignorats pels mèdia britànics, atès que les seves declaracions només van ser reproduïdes en comptades ocasions per la premsa convencional. Des de les atrocitats de Nova York i de Washington, les declaracions de Halliday han estat esmentades (fins a l’1 d’octubre de 2001) només una vegada –John Pilger el cita a The Guardian. No hi ha hagut cap altre esment a The Guardian, i no hi ha hagut cap menció ni a The Independent, ni a The Times, ni a The New Statesman. En aquest mateix període no s’ha citat cap vegada Hans von Sponeck en cap d’aquests mitjans.

El 19 de setembre de 1999, en la seva aparició en el programa de David Letterman, el periodista de l'ABC John Miller afirmava que Osama bin Laden li havia comentat en una entrevista feta anys enrere que les seves preocupacions principals eren: la presència militar nord-americana a l'Aràbia Saudita, el suport nord-americà a Israel i la política nord-americana envers Iraq." El 30 de setembre, Tony Blair va declarar que havia vist "evidències poderoses, incontrovertibles" que vinculaven bin Laden amb els atacs. Sembla probable, per tant, que aquests problemes siguin una causa de l'odi que bin Landen ha explotat tan exitosament, i ben segurament haurien de ser debatuts. Desafortunadament, els comentaristes han ignorat gairebé el problema de l'Iraq.

En un escrit a The Guardian, Hugo Young ha suggerit que una possible causa podria ser "la contínua guerra aèria contra l'Iraq" ('Els valors americans poden derrotar el terrorisme de la ment', 20 de setembre de 2001). Quan fou preguntat si sabia que Halliday i von Sponeck condemnaven les sancions, Young va contestar que "No deu pensar que ignoro aquestes manifestacions essencials sobre Iraq", però fracassà en l'intent d'explicar per què va triar d'ignorar-les mentre esmentava el tema en comparació trivial del bombardeig. En el mateix diari, Richard Dawkins ha escrit de forma simplista: "La religió també és, per suposat, l'origen profund de la divisió a l'Orient Mitjà." ('Els míssils mal dirigits de la religió', 15 de setembre de 2001).

També a The Guardian, John Snow es fixava en les conseqüències devastadores de la política exterior nord-americana "ordenada i executada per al màxim benefici dels EUA" ('La guerra contra l'odi', 19 de setembre de 2001) en llocs tan diferents com Cambotja, Xile i Guatemala. Però, curiosament, sobre l'Orient Mitjà només va escriure que "Saddam Hussein i Osama bin Laden eren amics d'Amèrica en els seus interessos de desestabilitzar, respectivament, l'Iran i Rússia. Els dos van sacsejar una galleda d’odi que vessava." No s’hi esmenten les sancions contra l'Iraq, que segons alguns dels diplomàtics més experimentats i respectats de l'ONU, que van predir-ne greus conseqüències com a resultat, eren un "genocidi" exclusiu d’Occident.

Hi ha gent que argumenta que criticar la política occidental vol dir racionalitzar o justificar els atacs contra els EUA. En realitat, tractar d'entendre el context que permet que els terroristes capitalitzin l'odi és, simplement, una aproximació racional per alliberar el món de la malaltia del terrorisme i no té res a veure amb justificar-lo. David Clark ho resumia encertadament en un article a The Guardian:

"Un debat madur dependre de la nostra capacitat per separat les causes i els efectes de les qüestions de responsabilitat moral. Els historiadors han identificat adequadament les dures condicions/les condicions punitives del tractat de Versalles com a un factor de l'ascens de Hitler. Això no implica que neguin l'Holocaust... Necessitem entendre i assenyalar l'alienació tan arrelada a partir de la qual els terroristes obtenen legitimitat i suport per no acceptar el seu impetu: durs amb el terrorisme, durs amb les seves causes, si es prefereix."

Curiosament, l'argument de la "racionalització" no ha impedit en general que els comentaristes busquin possibles causes, sinó només les causes que són més enutjoses per als interessos de l'stablishment.