Són moltes les persones que lamenten el que consideren una presència excessiva de la informació esportiva als mitjans de comunicació de masses. Aquests comentaris, però, sempre s'expressen en privat. No hi ha un debat públic sobre el tema. L'estatus dels esports als mitjans de comunicació no és qüestionat ni pels polítics ni pels professionals de la informació ni pels intel·lectuals. Una raó pot ser que tothom pensa, fins i tot els més crítics amb el que consideren una presència asfixiant dels esports als mitjans, que aquest estatus privilegiat queda justificat per l'extraordinari interès que la nostra societat en el seu conjunt dispensa a l'esport, fins i tot podríem dir pel lloc central que ocupa l'esport en el nostre model de civilització. En el cas català això és encara més exagerat a causa del fenomen Barça. En efecte, a Catalunya aquest club és tan important i juga un paper simbòlic tan clar que fa que quan es parla del Barça no es parli tan sols de futbol, però alhora trivialitza la discussió sobre les qüestions polítiques i socials que estan associades al club.

En aquest article ens proposem dues coses. La primera és aportar dades empíriques sobre la presència de la informació esportiva en els mitjans de comunicació de masses (MCM) per tal de situar la qüestió en un pla objectiu. En segon lloc, ens proposem emetre un judici de valor sobre la presència dels esports als mitjans a partir de l'anàlisi de les conseqüències que té el fet que els esports hagin esdevingut una de les grans fonts de recursos temàtics dels MCM. Això ens portarà a plantejar-nos la funció dels MCM en la nostra societat. N'hi ha prou que un tema o una activitat interessi molt perquè tingui accés als MCM? Fins a quin punt són responsables els MCM d'aquest interès col·lectiu per l'esport, atès que ells són el principal instrument de publicitat de la nostra societat? És lícit que un tema o una activitat nascuda a l'esfera privada adopti una dimensió pública simplement perquè interessa a molta gent? Quins criteris han de regir la selecció dels temes que han de constituir el material dels MCM i que, per tant, estan destinats a tenir una dimensió pública?

La ràdio

-Catalunya Ràdio

Els dies feiners hi ha tres programes monogràfics d'esports, tots tres en hores de màxima audiència: L'esport al punt, de 30 minuts de durada, que s'emet a les 14.30 h., Força esports, de 60 minuts de durada, que s'emet a les 20 h., i No ho diguis a ningú, de 90 minuts de durada, que s'emet a les 24.00 h. Aquests tres programes sumen 180 minuts diaris d'esports, és a dir, un 16,6 % del temps total de programació en horari de gran audiència (entre les 7.00 h del matí i la 1.30 h. de la matinada). I aquest percentatge del 16,6% s'incrementa lleugerament si hi afegim els minuts dedicats als esports en els informatius horaris. I encara creix més si tenim en compte que cada setmana hi ha un dia feiner amb retransmissió en directe de futbol i/o bàsquet, la qual cosa representa unes tres hores més d'esports. Pel que fa als caps de setmana, els dissabtes baixen les hores destinades als esports (al voltant de dues al cap del dia), però en canvi els diumenges passa el contrari, és a dir, hi ha més hores d'esports que els dies feiners (al voltant de cinc hores i mitja repartides de la següent manera: L'esport al punt, 30 minuts, la retransmissió en directe dels partits de futbol del Barça i de l'Espanyol, 180 minuts, No ho diguis a ningú, 120 minuts). Tot comptat i debatut, els esports a Catalunya Ràdio representen més del 20% del temps d'emissió entre les 7.00 h. del matí i la 1.30 h. de la matinada.

La premsa

-Avui

Els dilluns aquest diari inclou un suplement d'esports de 22 pàgines. Tanmateix, no podem tenir en compte aquest suplement perquè si ho féssim també hauríem de tenir en compte els suplements dedicats a altres temes (música, cultura, cap de setmana, Vall d'Aran, ciència i tecnologia, economia i empresa) a l'hora de fer el còmput total de pàgines de l'edició.

-El Periódico de Catalunya

Aquest diari, igual que l'Avui, inclou en la seva edició dels dilluns un suplement d'esports de 32 pàgines. Aquestes pàgines, però, no les hem comptabilitzat perquè si ho féssim hauríem també de comptar les dels altres suplements dedicats a altres temes (Lletres 32 pàgines, Quadern del diumenge 64 pàgines, Destinos 16 pàgines).

-La Vanguardia

La Vanguardia publica amb l'edició de dilluns un suplement d'esports, Match, de 24 pàgines, el dimecres un suplement de ciència i tecnologia anomenat Novatec. El dijous el suplement de LV es diu Vivir en Barcelona i té 16 pàgines. El divendres, Viajar 20 pàgines i el diumenge Dinero de 28 pàgines.

Aquests percentatges poden semblar baixos, però no hem d'oblidar que a Barcelona, a més de la premsa generalista, es publiquen dos diaris esportius. Si fem un còmput de pàgines de premsa que parlen d'esports aquest percentatge puja sensiblement, ja que passa del 6,9% al 36% (130 pàgines d'un total de 355).

-La televisió

Als diferents canals de televisió que es poden veure a Catalunya i a la resta dels Països Catalans, el temps dedicat als esports és molt inferior al temps que hi dediquen les emissores de ràdio. En efecte, si ens centrem en la informació esportiva, no existeix en cap canal de televisió un programa monogràfic d'esports comparable en durada i horari als que emeten la majoria d'emissores de ràdio en les franges de màxima audiència de vespre i de nit. De fet, en l'àmbit dels esports, a la televisió, tan sols hi ha programes monogràfics el diumenge i, en alguns casos, el dilluns. La resta de dies la informació esportiva queda inclosa en els programes d'informació general. Si parlem de les transmissions en directe, hi ha una diferència important entre la televisió i la ràdio, i és que les retransmissions per ràdio són lliures, mentre que a la televisió els diferents clubs, associacions de clubs i federacions esportives venen els drets d'emissió a un determinat grup empresarial de comunicació per quantitats astronòmiques de diners. Per això si hi ha canals de televisió que no ofereixen retransmissions dels grans esdeveniments esportius (Lliga espanyola de futbol, lligues europees de futbol i bàsquet, campionats d'Europa i del món de futbol, bàsquet i atletisme, Jocs Olímpics, campionats mundials de Fórmula1 i de motociclisme, Tour de França, etc) no és per una qüestió de política de programació sinó per falta de capacitat econòmica. Allà on es fa més palesa la importància que s'atorga a l'esport és en els informatius, en els quals la informació esportiva ocupa un 12% del temps de mitjana.

En resum, l'emissora de ràdio líder a Catalunya dedica un 20% del seu temps als esports, la televisió un 12% i la premsa un 36% de les pàgines publicades. Ara bé, al marge de l'espai o del temps dedicat al tema cal tenir en compte un altre factor, que és la distribució d'aquest temps o d'aquest espai. La presència pública del tema no és igual si el temps que se li dedica està molt concentrat en un moment determinat o està molt repartit. La informació esportiva és present en tots els informatius televisius i radiofònics així com també en molts dels magazins de caràcter general, la qual cosa dóna als esports una presència constant i continuada i els confereix el caràcter d'informació omnibus, és a dir, d'interès general. Molts altres temes o bé tenen programes específics destinats a un públic específic o bé tan sols apareixen als informatius diaris de manera ocasional. No és el cas, doncs, dels esports, que han adquirit el caràcter de tema inel·ludible en qualsevol programa informatiu.

Un cop determinat el temps i l'espai assignat als esports als principals MCM barcelonins o que tenen presència a Barcelona, hom pot acceptar el fet com una realitat que s'imposa i suspendre el judici, o, per contra, pot valorar si aquest temps i aquest espai són insuficients, suficients o excessius. Podem optar, doncs, entre mantenir-nos en una neutralitat que és còmplice d'un determinat estat de coses o podem construir una valoració a partir de l'anàlisi de les causes d'aquesta situació i de les conseqüències que té. Si optem per aquesta segona via es fa inevitable plantejar-se algunes qüestions.

Una primera qüestió és la dels continguts dels mitjans, és a dir, quins són els temes a què els MCM dediquen el seu temps. Si un canal de televisió dedica el 10% o el 15% del temps d'un informatiu als esports, no dedica aquest temps a informar sobre altres temes. La responsabilitat del mitjà és molt important, ja que programar implica prendre decisions no tan sols sobre allò que veuran i sentiran els ciutadans, sinó també sobre allò que no veuran i que no sentiran. Parlar d'una cosa vol dir no parlar d'una altra. Tal com diu Tuchman, la xarxa informativa imposa un ordre al món social perquè fa que els esdeveniments informatius s'esdevinguin en uns llocs i no en uns altres. L'establiment d'aquesta ordenació social per part de la xarxa mediàtica descansa sobre tres presumpcions sobre els interessos dels lectors:

• Els lectors estan interessats en successos que s'esdevenen en llocs específics.
• Els lectors estan interessats en les activitats d'unes determinades organitzacions.
• Els lectors s'interessen per uns temes específics.

En segon lloc, la qüestió de l'esport és també la qüestió de les fonts. Afirma Livolsi que existeix una institucionalització de les fonts, en el sentit que hi ha una sèrie d'actors socials que tenen una mena de dret d'accés automàtic als mitjans de comunicació. És força clar que entre aquests actors socials de què parla Livolsi hi ha tots els esportistes d'elit. Els MCM estan a la seva disposició perquè diguin el que vulguin en el moment que vulguin. En canvi, per a la majoria de ciutadans és pràcticament impossible -o, si més no, molt difícil- accedir als mitjans de comunicació. Normalment són els mitjans els que s'adrecen als ciutadans perquè facin aportacions puntuals en temes prèviament fixats pel mitjà i en un temps molt reduït. En efecte, a la ràdio els oïdors poden intervenir en alguns programes per mitjà del telèfon, però es veuen obligats a expressar-se esquemàticament i a correcuita sobre temes de gran trascendència col·lectiva o que requreixen una gran profunditat de reflexió. Els arguments esgrimits més sovint pels locutors són la falta de temps i la gran quantitat de persones que volen parlar. Ara bé, els mateixos mitjans que posen aquestes traves no dubten a cedir als esportistes molts minuts per sentir-los respondre amb les mateixes paraules les mateixes preguntes una vegada i una altra. La situació real és, doncs, que retiren la paraula a un oient per cedir-la a un esportista. I el mateix passa a la premsa amb les cartes al director.

El protagonisme que han adquirit els esports als MCM és una mostra d'un fenomen característic del nostre temps, que és la fagocitació de l'esfera pública per part de l'esfera social. Per esfera social entenem tot allò que no és públic ni privat, és a dir, totes aquelles activitats que parteixen de l'individu però que impliquen un conjunt d'individus que tenen interessos similars. En aquesta esfera s'hi troba l'esport, l'economia i la vida social (casaments, prometatges, divorcis, festes, defuncions, crims, delictes, etc) entre altres activitats. D'aquesta manera es converteixen en assumptes d'interès públic situacions que tan sols afecten individus o grups reduïts de persones. És evident que un crim és per a les persones afectades molt més transcendent que qualsevol esdeveniment polític, però la seva trascendència té un abast limitat a un cercle reduït de persones. Els mitjans de comunicació, amb la televisió al capdavant, s'omplen d'esdeveniments d'aquest tipus, de fets que no molesten ningú, que no divideixen, que interessen a tothom però que eludeixen els temes importants. Aquesta opció, però, no és tan inofensiva com sembla, de fet no ho és gens, ja que consumeix temps, un temps, com dèiem abans, que podria ser utilitzat per dir una altra cosa. Tinguem en compte que el temps és un bé molt valuós i molt escàs a la ràdio i la televisió, com l'espai ho és a la premsa escrita. Les coses futils com l'esport que omplen les programacions i les pàgines dels diaris, són, en la pràctica, molt importants en la mesura que amaguen coses transcendents. Tal com diu Bourdieu, en omplir el temps amb el no-res o el quasi no-res es bandegen informacions importants que el ciutadà hauria de tenir per exercir els seus drets democràtics.