Fa uns mesos, el meu vell amic Tom Friedman va partir cap al petit emirat de Qatar, des d'on, en una de les seves columnes messiàniques al New York Times, ens va informar que Al-Jazira, el canal per satèl·lit del petit emirat de Qatar, suposava un senyal esperat que la democràcia podria estar arribant a l'Orient Mitjà. Al-Jazira havia estat empipant alguns dels dictadors àrabs -el president egipci Mubarak, per exemple- i Tom pensava que era una bona idea. Jo també penso el mateix. Però quiet! S'està rescrivint la història. La setmana passada, el Secretari d'Estat Colin Powell va renyar l'emir de Qatar perquè, segons el dirigent nord-americà, Al-Jazira estava "incitant l'antiamericanisme".

Per tant, adéu democràcia. Els americans volen que l'emir tanqui l'oficina del canal a Kabul, que és la que ofereix en exclusiva imatges dels bombardeigs d'EUA al món i -el que és més important- els missatges televisats d'Osama bin Laden. L'home més buscat de tot el món ha declarat que està enfadat per les morts de nens iraquians a causa de les sancions, per la corrupció dels règims àrabs prooccidentals, pels atacs israelians contra el territori palestí i perquè cal que les forces nordamericanes abandonin l'Orient Mitjà. I després d'insistir que bin Laden és un "terrorista sense cervell" -que no hi ha cap connexió entre la política nord-americana a l'Orient Mitjà i els crims contra la humanitat de Nova York i Washington- els americans necessiten acabar amb la cobertura informativa que ofereix Al-Jazira.

No cal dir que l'estupidesa de Colin Powell ha rebut molt poca atenció en els mèdia occidentals, que saben que no tenen ni un sol corresponsal a la zona taliban de l'Afganistan. En canvi, Al-Jazeera sí n'hi té.

Però, per què caiem els periodistes en el mateix conformisme amoltonat que vam adoptar durant la Guerra del Golf de 1991 i en la Guerra de Kosovo de 1999? Perquè en la guerra de l'Afaganistan hi tornem caure. Ahir la BBC va emetre les paraules d'un oficial americà que parlava de la possibilitat que hi hagués "danys col·laterals" -sense la més mínima referència a la immoralitat d'aquesta expressió. Tony Blair presumeix de la participació britànica en el bombardeig nord-americà parlant dels nostres "actius" i ahir al matí la BBC utilitzava aquest mateix llenguatge casernari. Hi ha una mena de boira retòrica que ens embolcalla cada vegada que bombardegem algú?

Com és habitual, les primeres informacions sobre l'atac nord-americà amb míssils es van cobrir sense la menor indicació que hi hagués gent innocent a punt de morir en un país que planegem "salvar". Tant si els talibans diuen la veritat com si menteixen pel que fa a les 30 víctimes de Kabul, nosaltres, els periodistes, ¿pensem realment que totes les nostres bombes cauen sobre els culpables i no pas sobre innocents? Pensem que el menjar que es llança cau a les mans dels innocents i no pas a les dels talibans? Estic començant a preguntar-me si no ens haurem convençut que les guerres -les nostres guerres- són. L'única pel·lícula que Hollywood ha produït sobre l'Afganistan tracta d'una epopeia de Rambo en la qual Silvester Stallone ensenya als mujaidins afganesos com lluitar contra l'ocupació russa, els ajuda a derrotar les tropes soviètiques i es guanya l'admiració d'un noi afganès. Em pregunto si els americans no deuen estar intentant fer realitat la pel·lícula.

Però analitzem les preguntes que ni tan sols ens fem. El 1991 vam descarregar el cost de la Guerra del Golf -milers de milions de dòlars- sobre l'Aràbia Saudita i Kuwait. Aquesta vegada, però, ni els saudites ni els kuwaitians finançaran el nostre bombardeig. Qui el pagarà aquesta vegada? Quan? Quant ens costarà? (I em refereixo a nosaltres.) El bombardeig de la primera nit, segons han dit, va costar almenys dos milions de dòlars, encara que jo sospito que va costar molt més. No ens preguntem quants afganesos podríem haver alimentat amb aquests diners, però preguntem-nos almenys quants dels nostres diners es destinen a la guerra i quants es destinen a l'ajuda humanitària.

La propaganda de bin Laden és força elemental. Grava les seves declaracions i envia un dels seus homes de confiança a l'oficina d'Al-Jazira a Kabul. Evidentment, no planteja grans qüestions, només pronuncia sermons. Fins ara no hem vist cap vídeo amb imatges que mostrin material taliban destrossat, els vells avions Mig o dels encara més vells tancs del Pacte de Varsòvia que han estat rovellant-se durant anys per tot l'Afganistan. Només hem vist una seqüència de fotos -aparentment reals- dels danys causats pels bombardeigs en una zona civil de Kabul. Els talibans han mantingut els periodistes fora del país. Això vol dir, però, que hem de compensar aquesta imatge distorsionada amb les nostres mitges veritats?

L'altre dia, en una entrevista radiofònica un col·lega meu va intentar amb tanta vehemència deslligar el fenomen de bin Laden de la funesta història d'Occident a l'Orient Mitjà que va suggerir seriosament que els atacs van ser planejats perquè coincidissin amb l'aniversari de la derrota de les forces musulmanes a les portes de Viena el 1863. Desafortunadament, els polonesos van guanyar la batalla contra els turcs el dia 12 de setembre i no pas l'11. Però quan es van publicar els terrorífics detalls [del testament] del segrestador Mohamed Atta, datat l’abril de 1996, ningú no va poder pensar en cap esdeveniment d'aquell mes que pogués haver provocat el seu comportament criminal.

Ni en el bombardeig israelià del sud del Líban, ni en la massacre de Qana provocada per l'artilleria israeliana en un centre de l'ONU, amb 106 morts civils, més de la meitat dels quals eren nens. Això va ocórrer l'abril de 1996. No, és evident que aquesta matança no és una excusa per als crims contra la humanitat del mes passat als Estats Units. Tanmateix, no mereixeria algun esment, encara que fos mínim, el fet que un egipci que amb el temps es convertiria en un assassí de masses escrigués un testament suïcida el mateix mes que va ocórrer la massacre del Líban que va enfurir els àrabs de l'Orient Mitjà?

En canvi, rebem comentaris propis de la Segona Guerra Mundial sobre la moral de la tropes occidentals. A la BBC vam haver d'escoltar com era una "perfecta nit de lluna nova perquè la força aèria" bombardegés l'Afganistan. Perdó? Han tornat els alemanys a Cap Gris Nez? Els nostres esquadrons volen una altra vegada pels cels de Kent i lluiten amb els Dorniers i els Heinkels? Ahir un canal via satèl·lit parlava del "combat aeri" sobre l'Afganistan. Una mentida, certament. Els talibans no tenen cap dels seus vells Mig en condicions de volar. No va haver-hi combat.

Per descomptat que sóc conscient de les qüestions morals. Després de les atrocitats de Nova York no podem "ser neutrals" entre la despietat de bin Laden i d'Occident; no podem tractar d'una forma semblant la innocència d'un assassí de masses i les forces angloamericanes que estan intentant de destruir els talibans

Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és ser equitatius amb els nostres televidents i els nostres lectors. ¿Hem de perdre totes les nostres facultats crítiques per la massacre d'innocents als Estats Units i per la nostra disposició a creure els veterans "experts en terrorisme"? Per què no ens expliquen almenys aquests "experts en terrorisme" com van esdevenir tan experts? I quines són les seves connexions amb els foscos serveis d'intel·ligència?

Als Estats Units, en alguns casos les persones que ens aconsellen a les pantalles de televisió són precisament els mateixos que van portar la CIA i el FBI fins a la major errada d'intel·ligència de la història moderna: la incapacitat de descobrir un pla, que es va estar coent durant quatre anys, per a assassinar 6.000 persones. El president Bush diu que aquesta és una guerra entre el bé i el mal. O s'està amb nosaltres o contra nosaltres. Però això és exactament el mateix que diu bin Laden. No paga la pena d'assenyalar-ho i preguntar-se on ens porta tot plegat?