A la pàgina 18 de l'edició del 6 juny de La Vanguardia va aparèixer la crònica següent, de la qual reproduïm la primera part:

Carod desdeña la generosidad de Zapatero con el Estatut

La promesa del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, de ser generoso en el desarrollo del Estatut despertó la indignación del presidente de Esquerra, Josep Lluís Carod-Rovira. En un mitin en Manresa ante unas 500 personas, el líder republicano despreció el comentario del jefe del Ejecutivo en un mitin del PSC el pasado domingo: "¿Cómo puede ser alguien generoso con nuestro dinero?".

El dirigente independentista se mostró dolido por el tono de la afirmación de Zapatero. "Si una ley está bien hecha -reflexionó sobre el Estatut-, no necesita de una hermanita de la caridad que te la aplique". Según Carod, en este caso, "sólo hay una generosidad". "Es la nuestra, que pagamos nuestros impuestos".

En cualquier caso, quedó claro que han pasado al baúl de los recuerdos los días en los que el presidente del Gobierno y Carod mantenían un diálogo fluido y de cierta confianza.

La ruptura es clara. "Ya hemos visto cuál es el valor de su palabra", ironizó sobre la promesa de Zapatero de aprobar el Estatut que saliera del Parlament de Catalunya.

Volem comentar-ne especialment el titular per dues raons:

a) Perquè no ajusta al text de la notícia ni a la realitat.

b) Perquè a partir d'una base tan poc sòlida, s'hi estableix una contraposició entre les accions de dos líders polítics (Josep Lluís Carod-Rovira i el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero), a partir de la qual es desprèn una imatge amb connotacions oposades de tots dos.

D'entrada, comencem per la realitat: tal com està redactat el titular, el lector/la lectora pressuposa que el president espanyol "és generós" amb l'Estatut, és a dir, pressuposa l'existència d'aquesta generositat. Ara bé, com aclareix la primera frase del text de la notícia, es tracta d'una promesa de "ser generós", la qual cosa no és ben bé el mateix, ja que la primera expressió es situa en el present i en el món del que és o succeeix, mentre que l'altra (la real en el fons) es situa en el futur i en el món del la possibilitat, del que pot succeir o no. A més, ja sabem què passa amb les promeses de l'elit política. Per tant, la persona encarregada de redactar el titular (que segurament no és qui signa l'article) hauria d'haver estat més curosa i afegir-hi el mot promesa.

En segon lloc, l'ús del mot desdeña no s'ajusta al que, segons el mateix diari, va ser la reacció de Carod-Rovira a la promesa de Zapatero. En concret, al primer paràgraf s'hi afirma que "despertó la indignación" o "mostró dolido", expressions que no tenen les connotacions negatives del mot desdeñar, el qual pot fins i tot associar-se a la mala educació de la persona que es capté d'aquesta manera. Per contra, la indignació pot estar en determinats contextos ben justificada i adquirir, per tant, connotacions altament positives. Evidentment, aquestes connotacions positives depenen de la correlació de forces entre els agents que lluiten per imposar una determinada interpretació de la realitat. Així doncs, per molt interpretatiu que sigui qualsevol titular, no hi ha res que justifiqui els pas d'indignar-se o sentir-se dolgut a menysprear, excepte segurament el que comentem tot seguit.

En tercer lloc, a partir del que hem dit fins ara, podem concloure que el titular estableix clarament una contraposició entre dues accions ("desdeñar" i "ser generoso") que tenen connotacions clarament diferents, de resultes de la qual obtenim una imatge negativa de Carod-Rovira i una de positiva del president del govern espanyol. Sigui conscient o inconscient (perquè els professionals del periodisme també tenen prejudicis), aquesta és l'única raó que justifica el titular.

Per acabar, no ens podem estar de comentar que l'apel·lació a la generositat, la qual, des de la ideologia cavalleresca ençà, s'ha presentat i es presenta com quelcom d'altament positiu (com fa el titular de l'article que comentem) no és sinó un exemple de violència simbòlica. En realitat, aquesta apel·lació amaga una relació de dominació, ja que només als dominadors els està permès (i poden) ser generosos, mentre que als dominats només els resta esperar (i desesperar) que el caprici o les circumstàncies dels dominadors els siguin més o menys favorables. Per això, com passa amb qualsevol mostra de violència simbòlica, una de les tasques fonamentals per acabar amb la dominació que encobreix és desvetllar-la, una tasca a què evidentment La Vanguardia no s'aplica; ans al contrari, la reforça i contribueix a reproduir-la. (1)

Potser perquè evoca clarament una relació típica de l'ancien régime que ha perdurat fins avui provoca indignació (no pas menyspreu) en el pol dominat, com passa amb Carod-Rovira.

NOTES

(1) Un exemple paradigmàtic del que diem és la famosa oferta (mai escrita, per cert) de Barak a la delegació palestina durant les converses de Camp David del 2000, que la propaganda de l'estat d'Israel va aconseguir que determinats mèdia dels EUA i, evidentment, d'Israel qualifiquessin de "generosa". Als Països Catalans, un seguit d'opinadors/opinadores amb bastant visibilitat mediàtica van repetir fins al cansament la canteralla de l'"oferta generosa", assumint sempre el punt de vista de l'estat israelià i la relació de dominació existent. Com que, d'acord amb els seus pressupòsits ideològics, la relació que encobreix l'apel·lació a la generositat és indiscutible i no es pot qüestionar, en cap moment es van aturar a analitzar les causes de la negativa palestina, excepte especulacions sobre la por d'Arafat. Tampoc es van plantejar que en un determinat estadi d'un conflicte, la part dominada (els palestins, per exemple) no espera ja la condescèndencia dels dominadors, sinó justícia i que es compleixin les resolucions de l'ONU, entre d'altres raons perquè ha aconseguit desvetllar allò que s'amaga darrere l'apel·lació a la generositat.