El passat dilluns 29 de maig, una notícia sobre l'estat de salut de la cantant espanyola Rocío Jurado tancava l'informatiu breu del canal TD8. Mentre una veu en off informava sobre les darreres "novetats", com és habitual en aquest informatiu, a la part baixa de la pantalla hi havia dos enunciats que feien la funció de titular i subtitular respectivament:

La Jurado, una mica millor
Tothom pendent de la seva salut

El subtitular (amb un cos de lletra més petit) ens permet reflexionar sobre el nivell de banalització a què han arribat els mèdia convencionals, especialment la televisió, i sobre una de les estratègies d'aquests mèdia per eludir les seves responsabilitats en l'establiment d'una determinada agenda.

No es tracta d'un fet novedós, però la intensa atenció dedicada els darrers dies pels telenotícies de les diferents cadenes espanyoles (TVE1, Tele 5 i Antena 3) (1) a l'agonia i la mort de la cantant de Chipriona és una mostra de com aquest gènere ha convertit en esdeveniments de primera categoria fets que s'haurien de situar fora de l'atenció mediàtica dels informatius, tant perquè pertanyen a l'esfera privada com perquè per aquesta mateixa raó no tenen cap trascendència en la vida política, social i econòmica de l'àmbit on viuen els destinataris/les destinatàries d'aquestes notícies.

(Sens dubte, en el cas que ens ocupa cal afegir-hi un altre factor que ha contribuït a situar la notícia en un lloc destacat de l'agenda dels mèdia espanyols: el profund nacionalisme (banal i no banal) d'aquests mitjans. L'star-system, com l'esport, ha estat i és un del mitjans més efectius per crear consciència nacional espanyola i Rocío Jurado n'ha estat un vaixell insígnia. L'ús de l'article la ("la Jurado") en el titular de la notícia de TD8, que denota familiaritat amb el personatge, demostra el que acabem d'exposar.) (2)

Aquesta deriva de la televisió cap a l'intrascendent, que es barreja sovint amb una emotivitat ara histriònica, ara més continguda, ha estat assenyalada i criticada a bastament i, juntament amb altres fenòmens, com ara el tractament superficial i impressionista de realitas complexes, contribueix a la banalització general dels continguts televisius, tendència de la qual no s'escapen els informatius. També s'ha assenyalat que no només és criticable aquesta deriva per la difusió impúdica de continguts irrellevants, sinó també pel fet que mentre el temps audiovisual (un bé certament escàs) és acaparat per aquestes temàtiques, d'altres, que són molt més rellevants, rebem una atenció escassa i/o superficial (de fet, sovint l'atenció és senzillament nul·la).

El destacable, però, de la notícia que comentem és el fet que, encara que sigui indirectament, permet entreveure una de les estratègies amb què els mèdia es desresponsabilitzen d'aquestes tries temàtiques, com si les decisions que cal prendre a l'hora d'establir una agenda jerarquitzada depenguessin sempre d'elements externs (3) a la mateixa presa de decisió, és a dir, a criteris professionals. (4) Ens referim a l'afirmació que tothom estava pendent de la salut de Rocío Jurado, la qual no deixa de ser una fal·làcia. Això sí, aquest enunciat serveix per desplaçar subtilment les responsabilitats a l'anomenada audiència, ja que si fos veritat que tothom estigués pendent d'un tema, seria comprensible que els mèdia també ho estiguessin. La realitat, però, és una altra: no és certa l'afirmació del subtitular i, sobretot, cal no oblidar que si els mèdia no hi haguessin dedicat cap minut a aquest temà la gent interessada hauria estat molt inferior.

En resum, en visibilitzar-lo arreu de la programació, els mèdia no poden obviar que amb les seves decisions sovint creen l'interès per un tema, per la qual cosa resulta fal·laciós fer veure que l'establiment de l'agenda respon a uns suposats interessos de l'audiència.

PD. Durant el dia d'avui (1 de juny), hem pogut sentir més d'un cop un argument que va en el mateix sentit de desresponsabilitzar, si més no parcialment, els mèdia del tractament mediàtic donat a l'agonia i la mort de Rocio Jurado: alguns tertulians afirmen que no es pot obviar el fet que algú de la família va avisar les televisions. Es tracta d'un pseudoargument que desvia la qüestió de fons, perquè aquestes mateixes televisions poden negar-se a acudir-hi. O és que les càmeres de televisió acudeixen sempre allà on són sol·licitades? Com passa amb l'educació dels fills i de les filles, cal saber dir no.

NOTES

(1) La nostra reflexió es refereix exclusivament als telenotícies, perquè se suposa que haurien de tenir una lògica diferent que els programes sobre famosos, que es regeixen exclusivament per la lògica econòmica.

(2) Així, per exemple, no és anecdòtic sinó una mostra d'aquest nacionalisme espanyol que l'informatiu del migdia de Tele 5 del dia 1 de juny acabés amb una cançó en què la cantant repetia fins a l'esgotament "Soy de España".

(3) Evidentment, no neguem que existeixin factors externs (econòmics i polítics sobretot) que condicionen l'agenda, però són precisament aquests els que sovint neguen els conductors/les conductores d'aquests informatius quan els entrevisten, una situació en què acostumen fer gran proclames d'independència i de manca de pressions de les cadenes on treballen.

(4) Cal tenir en compte que aquests tries no depenen de criteris personals o individuals de cada periodista, sinó d'allò que Pierre Bourdieu anomenaria habitus periodístic.