La cobertura informativa es concentra en la construcció de la força militar, i influents columnistes i editorials de diaris inciten a la guerra. Però d’habitud hi ha una minoria no menyspreable de ciutadans preocupada pel fet que tots els camins de la pau no hagin estat completament explorats, i, tot i que el corrent central dels mitjans de comunicació ignora o minimitza les seves protestes, cal que aquestes siguin silenciades per evitar que guanyin força.

Ara entrem a la fase segona de l’esquema –la demonització del líder enemic. Comparar el líder amb Hitler és un bon començament, per les imatges que el nom de Hitler automàticament provoca. Així, quan George Bush pare va equiparar la invasió iraquiana de Kuwait amb l’ofensiva alemanya dels anys trenta a Europa, els mitjans de comunicació ràpidament van adoptar el terme. Es va pintar Saddam Hussein com un segon Hitler, odiat pel seu propi poble i menyspreat per tot el món àrab. Igualment, en el conflicte de Kosovo, els serbis han estat retratats com a nazis criminals i genocides, i s’han utilitzat paraules com "forns a l’estil d’Auschwitz" i "holocaust".

L’enfocament més rudimentari és suggerir que el lider és un boig. Saddam Hussein era un "pertorbat psicòpata", Milosevic era un foll, i l’Spectator fa ben poc ha titulat un article sobre Osam bin Laden: "A l’interior de la ment del maníac". Tot aquell qui qüestioni res de tot això s’exposa a rebre una ràfega d’insults encara pitjors. Durant la Guerra del Golf van ser titllats d’"amics de terroristes, fanfarrons, insensats, hipòcrites, animals, bàrbars, bojos, traïdors, covards i apologistes". The Mirror va qualificar els manifestants per la pau "d’individus equivocats i manipulats, sempre impacients per consolar i donar suport a qualsevol país excepte el seu. Són un perill per a tots nosaltres –l’enemic interior." El columnista Christopher Hitchens, en un article de l’Spectator de la setmana passada, "Maleïts coloms", diu que els intel·lectuals que miren d’entendre el nou enemic no són partidaris de la pau, la democràcia o la vida humana.

La tercera fase en l’esquema és la demonització no tan sols del lider sinó de tot el seu poble. La manera més simple de fer això és explicar històries d’atrocitats. El problema és que tot i que moltes històries d’atrocitats són certes -al cap i a la fi la guerra és una atrocitat per definició-, moltes no ho són.

Agafem la història dels nens kuwaitians. Els seu origen remunta a la Primera Guerra Mundial, quan els serveis de propaganda britànics van acusar els alemanys de llançar enlaire nens belgues i ensartar-los amb les baionetes. Degudament retocada i posada al dia, la versió de la guerra del Golf presentava soldats iraquians que irrompien en un modern hospital kuwaitià, hi trobaven la sala dels nens prematurs i treien els nens de les incubadores per tal d’enviar aquestes incubadores a l’Irak.

La història, poc probable des de l’inici, va ser relatada pel Daily Telegraph de Londres el setembre de 1990. Però la història estava mancada de l’element humà; era una informació no verificada, no hi havia imatges de televisió ni entrevistes amb mares afligides ni cadàvers de nens. Però això va canviar de seguida. Una organització que s’autoanomenava "Ciutadans per un Kuwait lliure" (finançada pel govern de Kuwait a l’exili) havia signat un contracte de deu milions de dòlars amb el gegant americà de les relacions públiques, Hill & Knowlon, per fer campanya a favor d’una intervenció americana per foragitar Irak de Kuwait.

El comitè de drets humans del Congrés dels Estats Units es reunia a l’octubre i Hill & Knowlon ho va disposar tot perquè una noia kuwaití de 15 anys expliqués la història dels nens davant dels congressistes. La intervenció de la noia va ser brillant: va vessar llàgrimes quan calia, la veu se li trencava mentre maldava per continuar el relat. El comitè del Congrés la coneixia únicament com a "Nayirah" i la informació televisiva del seu testimoni mostrava ira i resolució en la cara dels congressistes que se l’escoltaven. El president Bush es va referir a la història sis vegades com un exemple de la maldat del règim de Sddam Hussein.

Al debat del Senat per aprovar o no una acció militar per fer fora Saddam de Kuwait, set senadors van esmentar directament l’atrocitat de les incubadores i el marge final a favor de la guerra va ser tan sols de cinc vots. Un estudi de John Macarthur sobre la propaganda en les guerres diu que l’atrocitat dels nens va ser un moment decisiu en la campanya per convèncer el públic americà de la necessitat d’anar a la guerra.

No va ser fins gairebé dos anys més tard que va emergir la veritat. La història va ser una invenció i un mite, i Nayirah, l’adolescent kuwaitiana, entrenada i adoctrinada per Hill & Knowlton de cara a l’aparició davant del comitè del Congrés, era de fet la filla de l’ambaixador de Kuwait als Estats Units. En el moment en què Macarthur ho va descobrir, la guerra estava guanyada i acabada i la qüestió ja no tenia cap importància.

Quina credibilitat hem de donar a les històries publicades aquesta setmana a la premsa britànica sobre la tortura a l’Afganistan? Un desertor de la policia secreta taliban va explicar a un corresponsal a Queta, Pakistan, que va rebre l’ordre de trobar noves formes de tortura. El desertor va fer una llista esfereïdora de formes de tortura que deia que havien desenvolupat ell i els seus col·legues. "En cap lloc del món hi ha tanta barbàrie i crueltat com a l’Afganistan."

La història sona a falsa i els desertors de tota mena són coneguts per explicar als entrevistadors allò que pensen que volen sentir. D’altra banda, la història pot ser certa. El problema és, com ho podem saber? Els mitjans de comunicació pretenen que els fem confiança, però aquesta confiança ha estat traïda massa sovint.