L'observació de la informació
i l'opinió en tres moments concrets del conflicte
àrabo-israelià [que es detallen més
endavant] mostra que els diaris estudiats deixen de
banda en les seves anàlisis la importància
geoestratègica de la zona, personalitzen en excés
el conflicte, recorren comparativament poc a fonts d'informació
palestines, expliquen de manera superficial el pla de
pau i utilitzen el terme 'terrorisme' de forma esbiaixada.
Abans de passar, però, a l'anàlisi de
la cobertura informativa, precisarem alguns elements
que descriuen el conflicte que ens ocupa.
Les eleccions generals a Israel, avançades
a causa del magnicidi del primer ministre israelià,
Isaac Rabin, van donar el triomf al partit conservador
de Benjamin Netanyahu, el Likud, el maig de 1996. La
victòria d'aquesta formació ultranacionalista
de dretes era un vot dels israelians a favor de la seguretat
després d'una onada d'atemptats que havien provocat
més de 600 morts i 1.000 ferits des de 1993.
El nou primer ministre d'Israel va prometre dur a terme
una política que garantís la seguretat
dels 5,6 milions d'israelians i que consolidés
el control israelià absolut sobre la ciutat de
Jerusalem i els Alts del Golan. El líder del
Likud, Netanyahu, va reiterar durant tota la campanya
electoral que ''mai s'eradicaran els assentaments jueus
de Cisjordània, mai Palestina constituirà
un estat sobirà, mai Iàsser Arafat podrà
fer de Jerusalem Est la seva capital.''
Com ha assenyalat William Pfaff (El
País, 28 d'octubre de 1996), Netanyahu i el seu
govern van negar els acords pactats amb l'Autoritat
Nacional Palestina (ANP) en no concedir-li la condició
d'Estat -Netanyahu va assegurar que el dret d'autodeterminació
no s'aplicaria als palestins-, promoure els assentaments
de colons jueus i rebutjar el principi de pau a canvi
de territoris. Netanyahu va llençar un altre
atractiu eslògan per a l'electorat israelià
durant la campanya electoral: ''Pau amb seguretat''.
Una cop al govern, Netanyahu rebutjà explícitament
el principi de pau a canvi de territoris i va oferir
''pau per pau''. Per a Ron Pundak (El Mundo, 6 d'octubre
de 1996), professor de la Universitat de Haifa i protagonista
de les converses secretes d'Oslo, la intenció
del Govern conservador d'Israel és reduir l'Autonomia
Palestina a una mínima expressió: un ''arxipèlag''
de petits cantons, desunits entre ells, sense viabilitat
econòmica i desprovist de qualsevol sobirania.
Un objectiu molt allunyat de l'estat independent que
reivindica el líder palestí Iàsser
Arafat.
La victòria del Likud va representar
un fre al procés de pau fins que la mà
de Netanyahu va estrènyer la del President de
1'ANP, Iàsser Arafat. L'Acord d'Hebron, el gener
de 1997, constitueix la primera entesa entre els palestins
i l'Israel de centre dreta. Arafat va aconseguir a canvi
d'un petit retard en els acords de pau que la dreta
israeliana trenqués els seus tabús i acceptés
el replegament d'Hebron i la retirada de l'exèrcit
israelià de les zones rurals de Cisjordània.
Hebron era l'últim nucli urbà de Cisjordània
d'on l'exèrcit israelià s'havia de retirar
el març de 1996. Aquest pacte d'Hebron va representar
per a Benjamin Netanyahu, Segons les seves pròpies
paraules, la decisió més difícil
de la seva vida. La clau de l'acord va ser una carta
de garanties signada pel govern dels EE.UU. on Washington
es compromet a vetllar perquè Israel compleixi
el calendari aprovat en l'Acord.
EI paper dels Estats Units
La desaparició de la Unió
Soviètica, l'efecte que va tenir la Guerra del
Golf Pèrsic sobre els governs de la regió
del Pròxim Orient i l'extraordinària capacitat
diplomàtica i militar exhibida per l'administració
Bush durant aquell conflicte van ser, tal com indica
Shlomo Ben-Ami (1997: 81 i 1997: 85), els elements clau
en el canvi de l'estructura de les relacions internacionals
que va afavorir la celebració de la Conferència
de Madrid de 1991 per començar a negociar la
pau àrabo-israeliana.
La nova política dels EE.UU.
envers el Pròxim Orient, com assenyala Mariano
Aguirre (El Mundo, 6 de juny de 1996), va implicar un
canvi de la geopolítica militar a la geoestratègia
comercial. La idea central d'aquesta nova estratègia
pragmàtica era impulsar negociacions directes
entre Israel i els estats àrabs, debilitar l'Iraq
i aconseguir establir un equilibri de poder entre Israel,
l'Aràbia Saudita, Egipte i Síria. L'objectiu:
promoure el desenvolupament econòmic de l'àrea.
Israel va rebutjar inicialment les línies
mestres de la nova política dels EE.UU., però
la pressió econòmica i la necessitat de
pau que sentia la majoria de la societat israeliana
va conduir a la victòria dels laboristes l'any
1992. Aquesta victòria va significar l'obertura
d'Israel cap al món sota la protecció
dels EEUU, tot assumint el lideratge econòmic
i comercial de l'àrea, i amb la força
militar i la tecnologia bèl·lica nord-americana
més avançada per dissuadir o castigar
els enemics. El Likud utilitza ara el mateix llenguatge
de l'aïllament i la imposició d'Israel a
la regió per la força.
En aquest marc, les negociacions entre
palestins i israelians representen per al president
dels EE.UU., Bill Clinton, un pont necessari cap a l'estabilització
a llarg termini de la regió. Aquesta zona del
Pròxim Orient és especialment atractiva
per a Occident com a conseqüència de l'explotació
petrolera que s'hi duu a terme. Per això, les
amenaces del Likud d'endurir l'actitud envers l'Autoritat
Nacional Palestina (ANP) i Síria, no negociar
l'estatus de Jerusalem i continuar amb la política
d'assentaments espanten tant els EE.UU. com Europa.
Els EE.UU. han esdevingut, especialment
des de 1967, el principal proveïdor de les armes
vitals per a Israel, i li han ofert un suport diplomàtic
imprescindible durant anys d'adversitat i aïllament
internacional. Però l'ajut de Washington no ha
estat només diplomàtic, sinó també
econòmic, tal com destaca Paul Balta (El País,
16 de setembre de 1993) en demanar-se quina seria la
situació d'Israel sense els 3.000 i 4.000 milions
de dòlars anuals d'ajuda nord-americana.
El procés de pau
El procés de pau àrabo-israelià
no ha estat fruit només de la voluntat dels líders
Rabin, Peres i Arafat, sinó que també
és conseqüència d'un context internacional,
en el qual la caiguda del mur de Berlín i la
desaparició de l'URSS han dut els EE.UU. a ser
l'única potència del nou ordre mundial.
El setembre de 1993, l'encaixada de mans entre Iàsser
Arafat i Isaac Rabin a Washington enfonsà d'un
cop l'altre mur de la història contemporània.
Rabin, en la seva primera declaració
governamental davant el Parlament israelià, va
manifestar obertament que calia revisar les conviccions
dominants durant els darrers cinquanta anys en la història
de l'estat hebreu. El biògraf de Rabin, Doron
Arazi (1996: 175), transcriu aquesta declaració
del llavors primer ministre davant la Knesset, el parlament
israelià:
''Durant aquesta darrera dècada
del segle XX, ni els atlas ni els llibres d'història
no reflecteixen la situació actual. S'han enfonsat
els escenaris de l'odi, algunes fronteres han deixat
d'existir, s'han col·lapsat les superpotències,
les ideologies s'han ensorrat i alguns estats han
desaparegut. És el nostre deure, de cara a
nosaltres mateixos però també de cara
als nostres fills, veure el món tal com és.
Hem d'examinar els perills, però també
les oportunitats i engegar tot allò que calgui
per tal d'integrar l'estat d'Israel en aquest món
en ple canvi...''
El procés de pau va arribar,
en part. perquè el camí de la guerra s'havia
esgotat. ''La història -va dir un dia Abba Eban-
ens mostra que els homes i les nacions només
es comporten amb seny quan ja han esgotat tota la resta
de camins." En la mateixa línia es manifestà
el ministre d'Afers Exteriors d'lsrael, Simon Peres,
en escriure, el setembre de 1993, que ''més guerres
signifiquen més víctimes, no més
solucions'' i declarar, en una entrevista, que ''amb
les armes es poden guanyar guerres, però no es
pot guanyar la pau.'' (1993: 88)
Acords d'Oslo I i II
El 13 de setembre del 1993 es van signar
a Washington els 'Acords de Gaza i Jericó I',
després de mesos de negociacions secretes a Oslo
entre israelians i palestins. El text estableix dos
punts essencials en el procés de transició
cap a la pau: d'una banda, la retirada esglaonada i
progressiva d'Israel dels territoris ocupats de la franja
de Gaza i la zona de Jericó en un període
de cinc anys i, d'altra banda, l'inici de les negociacions
entre el govern israelià i l'Organització
per a l'Alliberament de Palestina (OAP) en un termini
màxim de tres anys per definir l'estatut definitiu
i el destí dels territoris ocupats -actualment,
encara pendent de decidir. Per tal d'aplicar l'acord
que comprèn l'autonomia per a Palestina es va
constituir l'Autoritat Nacional Palestina a Gaza i s'hi
desplegà la policia palestina.
Posteriorment, el setembre de 1995,
es signaren els 'Acords d'Oslo II', que estableixen
la devolució de totes les ciutats palestines
de Cisjordània a l'ANP. Segons l'historiador
israelià Doron Arazi (1996:184):
''El contingut d'aquest nou acord
era un complicat redactat format per concessions acuradament
equilibrades i grans zones grises plenes de tenebres
creatives. Segons l'acord, el Tzáhal [força
de seguretat israeliàna] hauria d'entrar en
dues regions de Cisjordània, la regió
B i la regió C, tot deixant als palestins la
responsabilitat de l'administració civil i
la policia, segons un refinat pla esglaonat fins al
juliol de 1997. La coordinació i distribució
de competències entre el Tzáhal i la
policia palestina hauria de quedar fixada i regulada
per abundant documentació; però ambdues
parts són conscients que la realitat convertirà
aquests documents en paper mullat tot deixant pas
a improvitzacions imprevisibles.''
L'autodeterminació de Palestina
Els israelians desitgen una entitat
palestina extremadament limitada, mentre que els palestins
volen la independència i esdevenir un estat sobirà.
Davant d'aquesta situació, Samir Awada (1996:
57) apunta que l'objectiu israelià és
mantenir el control de fet sobre el territori i l'aigua
de Cisjordània i Gaza mitjançant la presència
combinada de colons i militars israelians. Els assentaments
acabarien units per una xarxa de carreteres per la qual
no podrien circular vehicles palestins. Igualment, l'exèrcit
israelià conservaria terrenys considerats vitals
per a la seva seguretat nacional i continuaria ocupant
bases militars que protegirien els assentaments israelians
i els seus habitants.
Des del punt de vista israelià,
argumenta Simon Peres, el mapa del seu país sembla
un cos anorèxic -alt i de malucs molt estrets-
que el converteix en vulnerable a un atac sobtat i ben
organitzat per part de l'enemic. L'oposició d'Israel
a l'establiment d'un Estat palestí és
el resultat directe d'aquesta por. Segons l'escriptor
Amos Oz (El País, 10 de setembre de 1993), ''la
petició d'autodeterminació de Palestina
és legítima. Es pot endarrerir la seva
realització per raons de seguretat per a l'existència
d'Israel, però no es pot negar que és
justa en principi."
Davant la possible autodeterminació
de Palestina, Hishan Awartani (1996: 13 i 14) assegura
que una de les conviccions a què el govem israelià
haurà de renunciar és la instintiva oposició
a un estat palestí, que Netanyahu descriu com
un instrument desestabilitzador a la regió. Perquè,
tal com indica Awartani, la inexistència d'aquest
estat ha estat precisament un dels factors de desestabilització
de la regió durant molts anys. De fet, no és
previsible cap tranquil·litat a la regió,
per molt fort que sigui l'aparell militar d'Israel,
mentre que els palestins continuïn lluitant pel
seu dret natural a l'autodeterminació.
L'exministre d'Afers Exteriors israelià,
Simon Peres, és partidari d'una confederació
entre jordans i palestins. El problema és que
els palestins, encara que no rebutgen la idea de la
confederació no l'aplicaran abans d'haver assolit
plena independència i sobirania.
Una pau injusta
Edward Said (El País, 30 de desembre
de 1993) ha descrit l'Acord Gaza-Jericó I com
una ''pau de Versalles", és a dir, un acord
imposat pels guanyadors: Israel i el seu aliat, els
EE.UU., l'única superpotència de la post-guerra
freda. Aquests han aprofitat la feblesa i les divisions
internes dels àrabs després de la Guerra
del Golf, així com la dissolució de l'URSS,
l'antic aliat dels àrabs, per tal d'imposar la
pau amb les seves pròpies condicions. Els palestins
han hagut d'acceptar una autonomia ridícula a
canvi d'un reconeixement legal d'Israel. En opinió
de Said, a l'hora de fer els acords, els israelians
''tenien els plans, el territori, els mapes, els assentaments,
les carreteres; nosaltres [els palestins], el desig
d'autonomia i de la retirada d'Israel, sense detalls
i sense poder canviar res gaire''.
Said considera que els acords d'Oslo-I
deixen els palestins en la posició de subordinats,
mentre que Israel continua controlant Jerusalem Est,
les colònies i l'economia. Israel controlarà
la terra, l'aigua, la seguretat general i els afers
exteriors en aquestes àrees autonòmes.
Encara que no mostra sorpresa perquè, per a ell,
''tots els pactes secrets entre un soci molt fort i
un altre molt feble impliquen necessàriament
concessions enutjoses per part d'aquest últim.''
Tikva Honig-Parnas. redactora en cap
de la revista News from Within, assenyala una altra
feblesa dels acords:
''Els acords d'Oslo no contenen cap
disposició que garanteixi els drets humans
més elementals per al poble palestí
-ja que la 'seguretat' d'Israel exigeix un control
absolut sobre els moviments dels palestins, així
com de la seva producció, entre els diferents
'cantons' de les zones autònomes. La negació
d'aquests drets humans fonamentals (dret d'accés
a l'habitatge, a la sanitat i a l'educació)
té repercussions molt dures en la vida quotidiana
dels palestins en aquestes zones.'' (1996: 3 i 4).
Un altre problema és la dependència
econòmica dels palestins respecte d'Israel. Els
palestins es veuen obligats a treballar a Israel perquè
les infraestructures de producció palestines
estan destruïdes. En canvi, les empreses i els
camperols israelians han pogut accedir a crèdits
i ajuts que els han permès de refer l'economia
i utilitzar els palestins com a mà d'obra barata.
Però, a més, les carreteres que uneixen
Israel amb els territoris ocupats es troben sota control
de l'exèrcit israelià, que pot aillar
Cisjordània i Gaza sempre que vulgui, tot impedint
el pas dels palestins a Israel per anar a treballar.
Altres qüestions pendents de discussió
en relació amb les infraestructures són
el desplaçament entre Cisjordània i Gaza
i la possibilitat d'obrir un aeroport i un port a Palestina.
Per resoldre aquests problemes serà fonamental
el finançament extem. Segons un estudi realizat
per un centenar d'economistes palestins, per al període
1994-2000 caldran inversions per valor d'uns 12.000
milions de dòlars per tal de finançar
el reallotjament dels refugiats, la millora de les infraestructures.
la reactivació dels sector industrial, agrícola
i terciari i la instauració d'una administració
pública.
A més de l'escassetat de recursos
naturals propis, Hisham Awartani recorda que l'economia
palestina s'ha vist afectada adversament perquè
els països donants d'ajuda no han complert els
terminis a què s'havien compromès i per
la poc satisfactòria actuació de l'Autoritat
Nacional Palestina en la gestió de l'economia
del país. Així, els ingressos per càpita
el 1996 han disminuït un terç en relació
amb 1995, tot arribant a 700 dòlars per càpita
a Gaza i a 1.100 a Cisjordània. Igualment, les
xifres de desocupació de la població palestina
continuen molt altes, amb un 40% a Cisjordània
i un 51 % a Gaza. Per la seva part, Israel ha aprofitat
el procés de pau per introduir-se en el nou mercat
palestí.
L'abisme que existeix entre el nivell
de vida d'israelians i palestins es reflecteix en les
diferències en què es desenvolupa la vida
quotidiana d'uns i altres. Només cal entrar en
zona israeliana per trobar-se en un altre país,
amb animació, cafès, cinemes, restaurants.
etc. Es tracta de dues societats, la palestina i la
israeliana, que conviuen en el mateix territori, però
que en realitat estan molt distanciades l'una de l'altra.
Israel és un estat constituït legalment
i consolidat, amb sobirania plena dintre les seves fronteres
i un comerç exterior desenvolupat. Al seu costat
es troba una molt jove entitat anomenada Autoritat Nacional
Palestina, que disposa de pocs recursos econòmics
i legislatius per afrontar la seva reconstrucció
i assegurar-se certa estabilitat.
EI futur del procés de pau
Una de les dificultats amb què
topa el procés de pau és l'extremisme.
Tal com diu Simon Peres (1993: 48):
''La perllongació del conflicte
àrabo-israelià ha produït inevitablement
la misèria continuada de milions d'éssers.
Frustats, molts d'ells s'han tornat cap al misticime
i la vida espiritual, han rebutjat l'estat modem i
s'han immers en l'integrisme religiós. Aquests
són factors que ara amenacen l'estabilitat
i la pau de la zona i que posen en perill els interessos
globals.''
Si el moviment islàmic Hamàs
i els grups extremistes han esdevingut un malson per
a Arafat, el govern israelià ha trobat l'equivalent
en els colons jueus i els ultranacionalistes. Separats
per una barrera d'odi, els radicals d'un i altre bàndol
tenen les mateixes actituds i comportaments. Si canviem
la Bíblia per l'Alcorà com a font d'autoritat
i l'àrab i el jueu com a enemic a batre, trobem
similituds sorprenents entre extremistes israelians
i palestins.
Però des de Palestina, Hisham
Awartani i Samir Awada denuncien que Israel pretén
que tot el món pensi que en realitat la pau a
l'Orient Pròxim ja s'ha aconseguit i que l'extremisme
palestí és l'únic que la posa en
perill. Per a Tikva Honig-Parnas (1996: 3 i 4):
"És l'experiència
actual d'atur, de malnutrició i del bloqueig
imposat per Israel i la manca de perspectives de millora
el que ha generat les operacions de resistència
islàmica dirigides essencialment per Hamàs
(moviment que compte amb el suport de més del
15% de la població). La lluita contra l'ocupació
i no únicament el 'fonamentalisme religiós'
és la principal motivació dels joves
voluntaris en els atacs-suicides.''
Mentre no hi hagi pau a Palestina i
els seus habitants no aconsegueixin sortir de la pobresa
a què els condemna l'ocupació israeliana,
l'extremisme palestí continuarà amenaçant
el tan preuat objectiu israelià de la seguretat
personal.
En el moment de l'elaboració
d'aquest text, els palestins continuen manifestant preocupació
per moltes qüestions, especialment les ajornades
fins a la següent fase de negociacions del procés
de pau com ara els assentaments israelians, els refugiats
palestins, les fronteres permanents i el futur de Jerusalem.
Encara resten moltes incògnites per resoldre:
quin serà el destí dels més de
4 milions de refugiats palestins, quan segons el pla
de pau només poden retornar 5.000 cada any? Què
passarà amb els 150.000 colons armats de Cisjordània
i Gaza, quan el problema dels 400 del nucli urbà
d'Hebron s'ha resolt amb un any de retard? Què
succeirà amb el 'laboratori' d'Hebron on conviuran
jueus i palestins -els colons israelians s'han quedat
el 20% del centre de la ciutat? Quin tant per cent de
la Cisjordània rural donarà Israel a Palestina?
Els palestins esperen aconseguir el 80% del territori,
però els israelians no tenen intenció
de donar més del 50%. Què se'n farà,
de Jerusalem, considerada pels israelians com a ciutat
indivisible, però a la qual els israelians no
semblen disposats a renunciar?
Shlomo Ben-Ami (1997: 81 i 85) vaticina
que encara que Netanyahu i Arafat facin un esforç
de bona voluntat, és pràcticament impossible
arribar a l'any 2.000 amb un acord permanent sobre la
qüestió palestina. Assentaments, refugiats,
fronteres, estatut polític de l''entitat' palestina
i Jerusalem són assignatures pendents suficients
per dinamitar el procés de pau. Només
un gran coratge polític i un sentit fins avui
absent de lideratge i visió podran corregir aquest
trist pronòstic.
Els mitjans de comunicació
en el conflicte
Els diaris d'informació general
són els productors de l'actualitat política,
social i econòmica, tant a nivell nacional com
internacional. El lector, des de la distància,
aconsegueix un cert coneixement de la realitat mitjançant
els textos que llegeix a la premsa, les imatges que
veu per televisió i els comentaris que sent per
ràdio -però que no són la realitat,
sinó una representació de la realitat,
una realitat mediatitzada.
L'anàlisi de la informació
i l'opinió en tres episodis concrets del conflicte
àrabo-israelià com són el magnicidi
d'Isaac Rabin, els atemptats d'Hamàs a Tel Aviv
i Jerusalem, l'atemptat israelià contra el líder
d'aquest moviment extremista i les eleccions legislatives
a Israel, ens porta a veure les mancances dels mitjans
de comunicació a l'hora de transmetre les informacions.
Els diaris d'informació general
no inclouen en les seves anàlisis la importància
geoestratègica de la zona, personalitzen en excés
el conflicte, no esmenten fonts palestines, expliquen
de manera superficial el pla de pau i utilitzen el terme
'terrorisme' de forma esbiaixada.
El magnicidi d'Isaac Rabin, personalització
del conflicte
La primera crítica que s'ha de
fer als mitjans en la cobertura de l'assassinat d'Isaac
Rabin és l'excessiva tendència a personalitzar
el procés de pau en aquesta figura i l'oblit
que la pau que va deixar era injusta. Els diaris no
van aprofitar el magnicidi per repassar els punts febles
dels acords de pau.
Sovint els mitjans de comunicació
defineixen els conflictes entre estats com si es tractessin
de confrontacions entre uns líders que prenen
decisions en nom dels col·lectius als quals representen,
i no tenen en compte els grups o poblacions implicats.
En el cas concret del procés de pau àrabo-israelià,
la descripció dels esdeveniments s'ha limitat
a la descripció de les relacions en el triangle
format entre Isaac Rabin, Simon Peres i Iàsser
Arafat. Segons Hèctor Borrat (1989: 125-126),
els grans protagonistes de la història, com Isaac
Rabin, són personatges ineludibles per a la descripció
i explicació dels processos polítics i
històrics perquè:
''Per al productor de relats,
és més fàcil descriure individus
ja coneguts que grups i col·lectivitats: és
molt més senzill narrar i qualificar comportaments
d'uns pocs actors individuals amb rang de líders
famosos que processos històrics també
protagonitzats per actors individuals de menor o cap
fama i per actors col·lectius de composició
heterogènia. És més fàcil
imaginar i assignar motius a personatges ja coneguts
i teatralitzar-ne les accions, que ampliar l'elenc
amb molts altres actors, individuals i col·lectius,
indagar les articulacions estructurals del conflicte,
resituar els actors en el sistema, fer història
i prospectiva. I per al consumidor de textos és
molt més 'interessant', 'entretinguda', 'excitant'
aquesta anècdota d'un conflicte entre líders
famosos que l'anàlisi d'elencs més amplis
(i amb molts actors públicament desconeguts)
i de les estructures del conflicte (freqüentment
opaques) i els seus contextos polítics, culturals,
econòmics, socials.''
L'excessiva personalització del
procés de pau en la figura d'Isaac Rabin és
una constant en El Períódico. El dia 6
de novembre de 1995 titulava amb un gran cos de lletra
''Entierro de Rabin, no del plan de paz'' i en cap moment
aprofundia en la figura de Rabin, sinó en la
preocupació pel relleu de Rabin en el procés
de pau. L'editorial del dia 6 de novembre d'El Períódico
comença: ''¿Hasta qué punto ha
dañado Igal Amir, el asesino de Isaac Rabin,
el difícil proceso de paz en Oriente Próximo?
[...] El principal problema práctico que ofrece
la nueva situación es definir quién asume
a partir de ahora dentro de Israel el liderazgo del
proceso de paz." L'editorial, fins i tot, qualifica
Peres, el seu successor, d'"hombre puente"
perquè "sea con él o sea con otro,
el proceso de paz necesita un impulsor aceptado por
una amplia mayoría de la población judía."
El Períódico no dubta de la continuació
del procés de pau, sinó de qui el dirigirà.
El biògraf d'Isaac Rabin, Doron
Arazi (1996: 185), qüestiona aquesta identificació
del procés de pau amb la figura de Rabin, ''ja
que el primer ministre d'Israel va tenir una mínima
participació en aquest procés'', i assegura
que l'actitud de Rabin davant el procés de pau
''inicialment no era cosa seva, perquè tot el
procés li havia estat imposat per Peres i l'havia
acceptat només per manca d'alternatives. No havia
amagat els seus dubtes i el seu malestar [...] que van
ressorgir amb força després de cada atemptat
terrorista."
Aquesta excessiva personalització
del conflicte torna a aparèixer en el tractament
de la informació sobre les eleccions legislatives.
Rabin, guerriller i pacifista
El Períódico omet
el passat guerriller-militar d'Isaac Rabin en el conjunt
de la informació, encara que a l'editorial del
dia 5 de novembre llegim la peça més dura
contra Rabin. Excepte aquest duríssim editorial,
El Períódico no torna a esmentar
el seu passat guerriller i només parla del seu
llegat de pau. Amb el títol ''La violencia acaba
con un guerrero'', l'editorial esmentat diu: ''Ha sido
paradójicamente en una manifestación de
apoyo a su política de paz celebrada en el centro
de Tel Aviv donde Isaac Rabin se ha encontrado con algo
que él conocía bien: la violencia''. El
text defineix l'assassí de Rabin com ''un joven
muy parecido a él mismo cuando tenía su
edad'' i descriu el paper del llavors primer ministre:
''con mano de hierro administraba en estos momentos
la conveniencia política de transigir y la preocupación
personal de no aflojar, cediendo en el espinoso tema
de la devolución de los territorios conquistados
y apretando en la adopción de todas Ias precauciones
posibles para conservar la fortaleza interna y el peso
internacional del estado de Israel''. L'editorial té
un final dur: ''La sangre derramada por él mismo
en sus años de intransigencia queda cubierta
con la propia, vertida ahora en la defensa de una convivencia
difícil pero posible entre judíos y palestinos
que es, también, la única baza viable
que tiene esa explosiva zona del mundo para llegar a
ser normal de cara al futuro."
El Mundo dibuixa la figura de
Rabin en la dualitat guerriller-pacifista i titula l'editorial
del dia 6 de novembre amb el títol ''El legado
pacificador del general Rabin'' i defineix Rabin com
''el militar victorioso de la guerra de los Seis Días,
[que] sabía que algún día tendría
que devolver los territorios ocupados a sus legítimos
dueños. Creía en la paz y pensaba que
las conquistas de Israel no podían ser otra cosa
que una baza para la reconciliación."
El País destaca contínuament
la dualitat d'Isaac Rabin com a guerriller-pacifista.
L'editorial del dia 6 de novembre té com a títol
''El general de la paz'' i destaca que és ''un
hombre que nadie, ni amigos ni enemigos -que de ambos
tuvo muchos- duda en calificar de extraordinario y que
sin duda pasará a la gran historia de este siglo,
acabe como acabe la empresa de paz entre judíos
y palestinos por él emprendida.'. De Rabin també
podem llegir: ''Rabin, el soldado de la guerra antes
y de la paz ahora'' o ''Rabin fué un hombre duro
que mató, ordenó matar y pudo morir centenares
de veces en los campos de batalla.''
El corresponsal, Juan Carlos Gumucio,
escriu el 6 de novembre de 1995 a la pàgina 3
d'EI País: ''Como Isaac Rabin ganó
primero fama y gloria como soldado en Ias campañas
contra los árabes, ayer no era del todo extraño
que sus adversarios vencidos y los aliados ideológicos
de éstos hallaran en su muerte una buena excusa
para desempolvar aquel viejo adagio de 'quien a hierro
mata. a hierro muere'. Críticos árabes
de su otoñal conversión al pacifismo se
encargaron de recordar la conducta del líder
desaparecido en el pasado y de la inflexibilidad no
muy distante que le llevó a promover la política
de 'fuertes golpes y huesos rotos' durante el alzamiento
palestino en los territorios ocupados.'' (El País,
6 de noviembre de 1995)
El subdirector encarregat de relacions
internacionals d'El País, Miguel Angel Bastenier,
escriu un altre atac duríssim contra Rabin i
personifica excessivament el procés de pau en
la persona de Rabin: ''La virtud de Rabin era la de
que su repugnancia a hacer la paz resultaba tan evidente
que hasta uno está tentado de creer que tenía
que haber algo de táctico en ella [...] Por esa
razón, cuando Rabin, el soldado inconmovible,
armado como nadie para defender la seguridad del país,
aquel bajo cuyas órdenes habían muerto
más palestinos que con ningún otro líder
de Israel, llegaba a la conclusión de que era
hora de la paz, legitimaba con ello toda aparente audacia.
Rabin tenía unas creencias que tranquilizaban
a la masa pública israelí: los palestinos
no le gustaban; habría resuelto el problema por
las guerras si hubiera sido posible; la sutileza de
la componenda no parecía hecha por él
[...] pero también había adquirido alguna
idea: la de que una cierta paz era no sólo inevitable,
sino beneficiosa para Israel. Y, puestos a ello, lo
mejor era administrar ese proceso de paz, que aquélla
respondiera, más que a Ios designios del bien
universal, a los intereses del país. Rabin era,
por tanto, estrategia como le corresponde a un militar.''
(El País, 6 de novembre de 1995).
El tractament de la violència
Abans d'abordar el tractament de la
informació sobre la violència ens sembla
convenient abordar una discussió sobre el terme
'terrorisme'. Definir el terme 'terrorisme' és,
sens dubte, una tasca difícil. Per a la premsa,
en general, terrorisme és qualsevol acte de violència
dut a terme per individus contraris al govern d'un país.
ciutat, etc., que és considerat legítim
per al pensament dominant o, si més no, per qui
parla o escriu, tal com exemplifica el reputat periodista
de The Independent Robert Fisk:
''Enlloc com als Estats Units el terme
'terrorista' és tan usual. Efectivament, en
les informacions nord-americanes el terme 'terrorista'
és la paraula més habitual per parlar
d'aquells que 'no estan amb nosaltres'. Per 'nosaltres'
vull dir tots els aliats dels Estats Units.'' (Fisk,
1995: 145-6)
Encara que des d'una altra perspectiva,
el professor Miquel Rodrigo hi afegeix:
''El que caracteritza el terrorisme
és el fet de ser un acte de violència
política. És, segurament, una de les
formes més espectaculars de delinqüència
política. Es tracta d'una perversió
del polític. Aquesta és la seva essència.''
(Rodrigo, 1991: 28).
Per a Fisk, el terme terrorisme:
'' [...] redueix la necessitat de
donar explicacions. Ens evita investigar les raons
que s'amaguen rere aquests fets espantosos. Si algú
volgués explicar la causa palestina, això
implicaria una discussió sobre els milions
de refugiats i sobre l'apropiació de les terres
dels palestins.'' (Fisk, 1995: 145)
Encara que hi ha molta bibliografia
sobre el tema, el cert és que no hi ha una definició
clara i unívoca sobre terrorisme. Segons Néstor
Scipioni (1983: 17 i 18), l'ús de la violència
per resoldre problemes polítics és inherent
al naixement de la civilització. Per aquest autor
el terrorisme té dues cares:
''A la violència dels estats,
que es tradueix, en els casos més dramàtics,
en enfrontaments bèl·lics mundials on
els morts es comptabilitzen per milions [...] Una altra
part de la violència resta a les tenebres [...]
és la violència contra els estats. Totes
les formes d'aquest fenomen sovint es barregen en una
amorfa categoria anomenada terrorisme, que s'utilitza
d'acord amb estrictes necessitats polítiques.''
El terrorisme té sempre una dimensió
comunicativa, és a dir, que sempre és
notícia. Tot i que no tots els actes terroristes
tenen el mateix tractament informatiu, sempre hi ha
unes característiques comunes que els fan aparèixer
a la premsa: tot acte terrorista representa un trencament
de la vida quotidiana, és un fet puntual (es
produeix amb gran rapidesa) i, com apunta Rodrigo (1991:
34), ''l'esdeveniment terrorista és centrípede
[...] És a dir., s'adreça principalment
contra els elements centrats d'un sistema polític:
personalitats polítiques, forces de seguretat,
exèrcit, etcètera.''
El tractament periodístic d'aquest
fenomen varia, també, segons la política
comunicativa de cada país. Fins i tot hi ha diferències
entre diaris d'un mateix país segons la seva
política editorial. També varia el tractament
en funció del tipus d'acte terrorista, qui en
sigui la víctima, qui el dugui a terme, etc.
En el cas del conflicte àrabo-israelià,
és clara la diferenciació que fan els
diaris consultats segons si parlen d'Israel o Palestina.
Com diu Fisk (1995), quan un jueu fa un atemptat o mata
algú, aleshores és un 'desequilibrat'.
però si es tracta d'un palestí que mata
algú, aleshores és un 'terrorista', encara
que es tracti d'un adolescent llençant pedres.
La violència de l'estat no apareix
mai a la premsa com a terrorisme, sinó que ''es
parla, per exemple, d'abús de força. Els
terroristes, evidentement, mai no es reconeixen com
a tals." (Rodrigo 1991: 87). Segons Scipioni (1983:
26), ''quan un governant és responsable de segrestos,
atemptats, assassinats, etc, se'l qualifica de repressor,
autòcrata o dictador, però no pas de terrorista.
Tot i així, hi ha múltiples exemples que
ens mostren que aquestes accions són executades
clandestinament i al marge de les lleis.'' Tenim un
exemple molt clar d'això en l'assassinat de l'activista
de Hamàs Yehia Ayash a mans del Sinn Beth (serveis
secrets israelians) el 5 de gener de 1996.
Objectius
Segons Rodrigo (1991: 54), un dels principals
problemes en tractar informacions sobre terrorisme és
que, en la majoria dels casos, els mitjans de comunicació
no analitzen els fets, sinó que es limiten a
descriure'n els actes i a condemnar-los i, amb freqüència,
les valoracions s'introdueixen a través de les
fonts que apareixen en la notícia. Altres vegades
el que es fa és una deformació de la realitat
exagerant algunes dades o treient importància
a d'altres. En les informacions sobre terrorisme normalment
es donen tot tipus de detalls i es descriuen els fets
molt acuradament, el que fa que el lector tingui la
sensació que té tota la informació
sobre el tema, però sovint no és així.
També, habitualment es destaca la part emotiva
dels fets perquè el lector s'identifiqui amb
les víctimes (reals o potencials): ''els esdeveniments
terroristes poden ser descrits posant molt d'èmfasi
en l'aspecte emotiu. D'aquesta manera, mitjançant
invocacions emotives canalitzen judicis sobre els fets.''
(Rodrigo 1991: 54)
Tant El País com El
Periódico descriuen els atemptats de Hamàs
del 25 de febrer de 1996 i del 5 de març del
matexi any, i l'atemptat del jueu Baruch Goldstein a
la mesquita dels patriarques a Hebron just dos anys
abans, ressaltant l'aspecte emotiu i donant tot tipus
de detalls esfereïdors: "Tal fue el poder
de la explosión que expulsó piezas metálicas
y restos humanos en un radio de 60 metros [...] Hemos
hallado un pie aplastado contra una pared, pedazos de
carne y cuero cabelludo", dijo un rabino que, con
pinzas y una bolsa de plástico, oraba y sollozaba
en su penosa búsqueda de restos humanos.'' (El
País, 5 de març de 1996). ''Durante
varias horas, el ritmo de evacuación fue desesperante,
ya que no había suficientes vehículos
para transportar al gran número de heridos."
(El Periódico, 26 de febrer de 1994)
En el cas del conflicte entre Israel
i Palestina, els mitjans de comunicació en general,
i els diaris concretament, tracten de manera desigual
la violència segons si aquesta prové de
l'estat israelià o de Palestina. Els diaris tenen
una visió maníquea de la realitat i divideixen
els protagonistes del conflicte en bons i dolents. Els
palestins sempre són tractats com a terroristes,
com a fanàtics religiosos, com 'els dolents'.
En canvi, els israelians són els bons. Fisk (1995:
143) escriu respecte del cos de corresponsals occidentals
a Jerusalem, especialment els estadounidencs:
''Habiendo habituado a sus lectores,
a sus espectadores, a un régimen de 'terroristas'
àrabes, muchos periodistas occidentales tienen
problemas graves para aplicar ese término peyorativo
a los israelíes, desde siempre considerados
Ios 'buenos' (good guys) en el conflicto de Oriente
Medio.''
En tota la premsa occidental trobem
que els atacs de palestins contra israelians són
tractats com a atemptats terroristes, mentre que els
atacs d'israelians a palestins sempre es presenten com
a actes aïllats d'algun boig o com a accions plenament
justificades, com és el cas de l'assassinat de
l'activista de Hamàs Yehia Ayash.
Per part dels mitjans de comunicació
hi ha una tendència a confondre i barrejar els
conceptes de terrorisme, fonamentalisme i religió.
La premsa, i en general tots els mitjans de comunicació,
no expliquen prou sovint les veritables causes del terrorisme
palestí. Es presenta com si fos una qüestió
de fanatisme religiós. Un article d'El País
explica quin és el perfil de l'activista suïcida
i com és entrenat: ''Suele ser un fanático
sin instrucción, incluso analfabeto. Pero también
puede tratarse de un estudiante [...] Los aprendices
de terrorista reciben entrenamiento militar al tiempo
que sufren un lavado de cerebro a golpes de prédicas
inflamadas que exaltan el martirio. Al aspirante a kamikaze
se le promete la más hermosa de las muertes,
la que le llevará 'a la derecha de Alá'
en un paraíso donde 'el puro amante' podrá
gozar de 72 vírgenes huríes.'' (El
País, 7 de març de 1996).
Una explicació d'aquest desequilibri
informatiu es troba en el fet que els mitjans de comunicació
no descriuen la realitat 'tal com és', sinó
que la interpreten i reconstrueixen per tal de crear
un discurs versemblant, el qual no és garantia
de veracitat: ''[...] el que fa el periodista és
interpretar la realitat a partir d'unes limitacions
personals i professionals. Les limitacions personals
estan establertes pels seus coneixements i per la seva
ideologia. Les limitacions professionals fan referència
al mitjà de comunicació per al qual treballa
[...] Els interessos financers. polítics i publicitaris
exerceixen un inesquivable control sobre la producció
informativa. Tot i que això no desqualifica en
absolut el treball periodístic.'' (Rodrigo 1991:
46)
Tractament de la premsa
''L'assassí era descrit per les
agències de premsa com 'un home armat' i no pas
com un 'terrorista', per la qual cosa ja sabíem
que es tractava d'un israelià.'' Així
es refereix Robert Fisk (1995: 143) a Baruch Goldstein,
el colon jueu autor de la matança de palestins
a la mesquita dels profetes d'Hebron el 25 de febrer
de 1994. En totes les notícies publicades a El
País i El Periódico sobre aquest
atemptat no apareix enlloc la paraula terrorista per
qualificar l'assassí, així com tampoc
es diu que es tracti d'un acte terrorista. S'utilitzen
expressions com ''extremistas judíos'', ''nacionalistas
judíos'', ''espontáneo criminal'' o ''vandàlico
colono'' entre d'altres, però ni un sol cop es
qualifica Baruch Goldstein de terrorista: "Varios
palestinos dijeron que la matanza fue obra de más
de un asesino, pero Rabin la describió como 'el
acto descabellado de un sólo lunático'.''
(El País, 26 de gener de 1994)
La premsa intenta deixar clar que aquesta
mena de fets no passen sovint a Israel, que es tracta
de l'actuació aïllada d'un boig. Per tal
de reforçar aquesta tesi s'expliquen constantment
les circumstàncies personals i socials que envoltaven
Goldstein, així com la seva biografia: ''Es imprescindible
atender a Ios antecedentes de Goldstein, a su educación
y, sobre todo, al clima social y político que
ha respirado desde hace quince años en el asentamiento
de Kiryat Arba.'' (El País, 27 de febrer
de 1994)
La premsa intenta justificar la matança,
busca alguna explicació que deixi els lectors
satisfets i els faci pensar que en aquest clima era
impossible que això no passés: ''Los expertos
en criminología consideran que el autor de una
carnicería puede ser presa de una locura asesina
transitoria, incluso cuando la matanza es premeditada
y ejecutada con absoluta frialdad.'' (El País,
27 de febrer de 1994)
La matança no és presentada
com un acte de violència gratuïta, a diferència
dels actes violents dels palestins, sinó com
la conseqüència lògica i predictible
de la situació social, política i personal
que vivia Goldstein. Aquest és descrit per la
premsa com un immigrant nord-americà, metge,
molt religiós i racista, seguidor d'un moviment
jueu racista anomenat Kach: '' [...] a decir de sus
amigos, fue su contacto con las víctimas de la
violencia árabe lo que radicalizó aún
más sus sentimientos racistas.'' (El País,
26 de febrer de 1994)
Molt diferent és el tractament
que reben els palestins suïcides autors de les
matances d'israelians a Jerusalem i Askalon el 25 de
febrer del 1996 i a Jerusalem el 3 de març del
mateix any. En aquest cas, els dos diaris estudiats
no tenen cap mena de dubte a l'hora de qualificar-ne
els autors: ''Un terrorista suicida palestino mató
ayer a 19 civiles en un ataque [...].'' (El País,
4 de març de 1996). En aquest cas no hi ha lloc
per a explicacions de tipus 'contextual', no es descriuen
circumstàncies socials que envolten els joves
que s'ofereixen per a suïcidar-se en aquests atemptats,
no es justifiquen els seus actes ni es busquen raons
científiques a la seva conducta. Són palestins
i són terroristes:
''Terroristas, terroristas, terroristas,
esa corrosiva palabra se deslizaba sobre tantos escritos
referidos a Oriente Medio [...] siempre aplicada a
los palestinos.'' (Fisk 1995: 143)
Si posem en una balança els motius
que tenen Baruch Goldstein i els joves palestins suïcides
per assassinar civils indiscriminadament, segurament
la balança s'inclinaria del costat palestí
(encara que cap matança té justificació).
Però, tal com afirma Rodrigo (1991), els mitjans
de comunicació es limiten a descriure els fets
i no els analitzen en profunditat. Quan la premsa occidental
parla de terrorisme a Orient sempre es relaciona amb
l'islamisme, amb la religió, i s'obliden les
veritables causes d'aquests moviments. Muhammad Abid
Al-Jabiri critica:
''[...] uno no puede dejar de extrañarse
ante el hecho de que la información occidental
clasifique los actos de resistencia palestina contra
la ocupación, por parte de Israel, de Cisjordania
y la Franja de Gaza como acciones terroristas, mientras
que las plumas europeas glorifican los actos de resistencia
contra el nazismo y el fascismo en Francia, Inglaterra
y otros lugares [...].''
La violència palestina i la israeliana
haurien de rebre el mateix tractament mediàtic
perquè responen a uns trets similars: a) en tots
dos casos es tracta d'una matança indiscriminada
contra la població civil; b) ambdós persegueixen
el trencament del procés de pau i c) tots dos
estan pensats, premeditats i preparats fredament, no
són espontanis com ens volen fer creure en el
cas de Baruch Goldstein. Si acceptem aquestes semblances,
aleshores coincidirem a definir de la mateixa manera
tant la matança d'Hebron con les de Jerusalem
i Askalon: o bé les qualifiquem d'actes terroristes
o bé de matances o massacres indiscriminades.
Si els palestins suïcides són terroristes,
també ho ha de ser, per força, Baruch
Goldstein.
Però El País i
El Periódico, i en general la premsa occidental,
no tracten de la mateixa manera els actes violents d'israelians
i palestins: els palestins són sempre terroristes
i els israelians, bojos o elements aïllats. En
aquest sentit, és aplicable la crítica
de Fisk (1995: 149):
''[...] llamemos a un terrorista 'terrorista'
cualquiera que sea su nacionalidad. O mejor, dejemos
de lado esa palabra y, en beneficio de nuestros lectores
estadounidenses, británicos, franceses, cristianos
o musulmanes, israelíes o sirios o palestinos,
volvamos al viejo adagio periodíttico: 'Digamos
las cosas tal como son'.''
Les fonts
Les fonts citades en les notícies
analitzades són abundants però poc variades.
En general, el seu ús és desequilibrat.
Els corresponsals utilitzen majoritàriament fonts
governamentals israelianes, i de manera molt escassa
fonts palestines: ''Se ha tomado una decisión
sobre detenciones administrativas y sobre la necesidad
de desarmar a los colonos extremistas, especialmente
de Riryat Arba y de Hebrón", declaró
al final de la sesión de urgencia del Gabinete
el ministro de Medio Ambiente, Yosi Arid.'' (El País,
28 de febrer de 1994)
Com a conseqüència, els
periodistes no contrasten prou les informacions d'Israel
i Palestina i les notícies que es publiquen a
la premsa occidental sovint es basen en un únic
punt de vista: l'israelià. De tant en tant, també
apareixen declaracions de l'Administració: ''El
presidente Bill Clinton reiteró que los atentados
son actos desesperados y fanàticos para matar
no sólo a inocentes, sino a las perspectivas
crecientes de paz." (El País, 6 de
març de 1996)
Les fonts palestines estan pràcticament
absents i, quan apareixen, les seves aportacions no
són mai cabdals per a la informació. Esporàdicament
apareixen citacions d'Arafat o d'algun ministre palestí.
Fins i tot hi ha una petita entrevista (El País,
6 de març de 1996) a Nabil Shaat, ministre palestí
de planificació, però el més habitual
és que no apareguin fonts palestines o bé
ho facin sota la denominació de ''fuentes palestinas''
o ''un joven palestino''.
Héctor Borrat (1989:59) constata
aquest desequilibri en l'ús de les fonts:
''El periódico tiende a excluir
a aquellas fuentes de la oposición no-parlamentaria
que utilizan medios violentos para el logro de sus
objetivos y/o bregan por el cambio de sistema. Sobre
las fuentes incluidas establece una jerarquización
que, en general, privilegia al gobernante, al jefe
de partido, al líder.''
En el nostre cas el privilegiat és
el govern israelià.
El País i El Periódico
també podrien utilitzar altres mitjans de comunicació
com a fonts d'informació, però a les notícies
estudiades només apareixen com a fonts el diari
francès Le Monde -l'entrevista al ministre
de planificació palestí està extreta
d'aquest diari- i Ràdio Israel. No apareix cap
mitjà de comunicació palestí o
àrab:
''[...] toda interpretación
de los hechos noticiables queda formulada desde la
perspectiva de los países y los medios más
poderosos dentro del àmbito occidental, con
exclusión casi permanente de la perspectiva
de los medios implantados en los países periféricos
y en los países del Este.'' (Borrat, 1989:
69)
La conseqüència de tot això
és que es redueix sensiblement la possibilitat
de confrontar informacions amb el conseqüent empobriment
del producte periodístic.
Hi ha una sèrie d'estereotips
que la premsa occidental contribueix a mantenir quan
la seva missió hauria de ser contribuir a eliminar-los.
Els mitjans de comunicació haurien de donar una
visió més crítica del conflicte
contribuint a dissociar palestins i terrorisme. Malauradament,
aquesta imatge es reprodueix a majoria de mitjans de
comunicació occidentals.
D'altra banda, les informacions sobre
el conflicte àrabo-israelià que arriben
al món occidental no estan prou contrastades.
La solució a tot això és en els
mateixos mitjans de comunicació i hauria de passar
per un canvi en la producció informativa, tal
com proposa Rodrigo (1991: 45 i 46):
''Quizás debería plantearse,
con un punto de vista más amplio, ir cambiando
la lógica productiva de los medios de información,
es decir, se trataría de hacer un periodismo
interpretativo y explicativo, comprometido con la
realidad social desde una perspectiva abierta a distintas
concepciones ideológicas y culturales.''
Els mitjans de comunicació haurien
d'aprofundir més en l'anàlisi de les causes
de la violència tant palestina com israeliana
i no recórrer als estereotips.
Eleccions a Israel
El dia 29 de maig de 1996 van tenir
lloc les que, per diversos motius, han esdevingut les
eleccions més importants a l'estat d'Israel.
D'una banda, per primer cop des de l'existència
d'Israel, ara fa 49 anys, els ciutadans israelians van
elegir per sufragi directe el seu primer ministre. D'altra
banda, la situació del procés de pau amb
els palestins i les onades d'atemptats de Hamàs
van convertir els comicis en una confrontació
a les urnes entre el partit laborista, que era al govern,
i el conservador Likud. Els punts centrals dels respectius
programes electorals eren, pel que fa al partit laborista,
la continuïtat del procés de pau i, pel
que fa al Likud, la seguretat del poble israelià
davant els atemptats d'Hamàs.
Si bé les eleccions van tenir
una repercussió important entre la població
israeliana, també van ser de gran importància
per a la comunitat internacional. Aquesta zona d'Orient
Mitjà és especialment atractiva per a
Occident a causa de l'explotació petrolera que
s'hi duu a terme, però, a més, el procés
de pau entre israelians i palestins, materialitzat en
els acords d'Oslo, va estar en gran mesura potenciat
pels Estats Units. Tot això feia que el canvi
de poder en el govern israelià es convertís
en un fet transcendental per a països dins i fora
de l'àrea geogràfica de l'Orient Mitjà.
En el cas dels Estats Units, la implicació
de l'administració nord-americana en el procés
de pau àrabo-israelià està condicionada
no només pels interessos econòmics en
la regió, sinó en gran mesura per la pressió
que exerceix la comunitat jueva nord-americana en el
govern dels EE.UU.
Pel que fa als països veïns,
hi ha vincles amb el procés per diversos motius:
Síria pels interessos militars a causa de l'ocupació
dels Alts del Golan, Jordània pel veïnatge
polític i econòmic i pel conjunt de treballadors
palestins que han immigrat i que es troben en països
perifèrics, etc.
El procés electoral de maig de
1996 es va polaritzar en les dues figures dels dos partits
més importants del país: Simon Peres i
Benjamin Netanyahu. Tota la trascendència dels
comicis va girar al voltant d'aquests dos polítics
i de les seves possibles accions en la política
interior i exterior d'Israel. Els mitjans de comunicació
van contribuir a la polarització dels comicis
i gràcies a l'alt nivell de coneixement de la
zona, per la seva importància geoestratègica,
van poder analitzar en detall els motius de la desfeta
electoral de Simon Peres.
L'escàs marge de la victòria
electoral del Likud va fer necessari analitzar en detall
quins sectors de la població israeliana havien
estat decisius a l'hora de fer vencedor Benjamin Netanyahu.
Malgrat la personificació en el tractament informatiu
d'aquestes eleccions, els mitjans van donar molta informació
sobre tots els grups socials i sobre les seves intencions
de vot, com ara els immigrants russos i els jueus ortodoxos.
Una mostra d'aquestes informacions són alguns
dels titulars d'aquells dies: ''El voto árabe
israelí apuesta por Peres'' (La Vanguardia,
22 de maig de 1996), ''Los ultraortodoxos apuestan por
Netanyahu'' (La Vanguardia, 24 de maig de 1996),
''Bibi y los rabinos'' (El País, 9 de
juny de 1996) o ''El voto dividido de los inmigrantes
soviéticos en Israel'' (El País,
22 de maig de 1996).
Malgrat això, el fenomen de la
personalització, que ja s'ha esmentat en la cobertura
al voltant de l'assassinat d'Isaac Rabin, es repeteix
en la figura d'aquests dos líders polítics.
La importància dels comicis va propiciar que
els mitjans de comunicació personalitzessin la
major part de la informació que publicaven en
la figura dels dos màxims rivals, lloant les
accions de qui consideraven que havia de ser-ne el guanyador:
''El primer ministro Peres quiere
concluir en la próxima legislatura el trabajo
iniciado con Rabin. En Israel, Cisjordania y Gaza
el dúo Rabin-Peres dejó huellas que
parecerían irreversibles, a pesar de las amenazas
existentes: hasta su rival conservador Benjamin Netanyahu
las considera un hecho consumado. Cuatro años
después de la ascensión de Isaac Rabin
al poder, la historia de Oriente Medio ya no sólo
se escribe con armas y con explosivos.'' (La Vanguardia,
26 de maig de 1996)
La premsa espanyola en general va utilitzar
la imatge dels dos polítics per aliniar-se amb
una de les dues opcions. Majoritàriament, els
diaris van optar per continuar la línia occidental
i van donar el seu suport a Peres, sobretot per la seva
experiència política:
''Objetivamente, el historial de Peres
es el de un 'peso pesado' y el de su rival conservador
Benjamin Netanyahu, 26 años más joven,
el de un 'peso pluma'. Sin embargo, el viejo político
no logra tener más que una mínima ventaja
sobre Netanyahu, según los sondeos.'' (La
Vanguardia, 28 de maig de 1996)
Els mitjans, però, no només
parlen del passat polític de Peres, sinó
que també analitzen altres figures dels partits:
''[...] la victoria del reflejo conservador
encarnado por Netanyahu supondría un serio
peligro para el proceso de paz. Y no sólo por
las ideas del candidato del Likud, sino también
por las de muchos de sus compañeros de viaje
como el halcón Ariel Sharon y tantos rabinos
nacionalistas y ultraortodoxos.'' (El País,
editorial, 26 de maig de 1996)
La informació apareguda a la
premsa espanyola sobre els comicis israelians estava
polaritzada de manera exagerada en els dos partits candidats
a guanyar les eleccions:
''El pueblo israelí se encuentra
en una encrucijada, obligado a elegir entre una política
de apertura, diálogo y concesiones que no puede
garantizar al ciento por ciento la seguridad, o un
regreso al numantinismo, que tampoco puede hacerlo.
El miércoles tendrá que tomar una decisión
histórica.'' (El País, editorial,
26 de maig de 1996)
Es produeix una absència de crítica
de la veritable similitud d'idees entre el Likud i el
partit laborista. Cal remetre'ns als mitjans de comunicació
àrabs per comprovar que les premisses electorals
d'ambdós candidats, en realitat, no són
tan diferents:
''Si els dos homes difereixen en els
seus mètodes, les seves metes són les
mateixes: confirmar la presència d'Israel com
a estat fort i amb poder ocupador. És per això
que nosaltres analitzem el que s'acaba de produir
com un simple joc de rol, el canvi d'un vell cavall
fatigat per un altre que podrà conduir la màquina
de l'expansionisme i les colonitzacions amb la rapidesa
que vulgui.'' (Le Courrier International, extret
del diari Al Quds-al-Arabi, 12 de juny de 1996)
La premsa anuncia la probable derrota
de Peres com a conseqüència de l'onada d'atemptats
dels radicals palestins:
''Si no fuera por el dolor y la angustia
provocada por la última oleada de atentados
de Hamás, no cabría la menor duda respecto
al triunfo de Peres. Pero Netanyah, más conocido
como Bibi, un hombre más joven, fogoso y carismático
que Peres, está sabiendo explotar esos elementos
para estrechar la diferencia.'' (El País,
editorial, 26 de maig de 1996)
Un cop es va confirmar la victòria
a les umes del líder del Likud, Benjamin Netanyahu,
la premsa espanyola va atribuir-la als atemptats perpetrats
per Hamàs, que havien tingut lloc durant els
mesos de febrer i març:
''Pero si Peres llevaba esos días
una ventaja de popularidad de 25 puntos sobre el Likud,
ésta se evaporó con la cadena de atentados
suicidas cometidos por extremistas palestinos en febrero
y marzo pasados. El Likud aprovechó esas matanzas
para acusar a Peres de debilidad frente al terrorismo
islámico. Los bombazos salpicaron de sangre
a Israel y le devolvieron, magnificada, la sensación
de inseguridad, pero no lograron descabezar la fe
de Peres en el proceso de paz. A los que pedían
el retorno a las armas, les dijo que el futuro de
Oriente Próximo ya no depende de los ejércitos,
sino que está en manos de la diplomacia y la
economía.'' (El País, 30 de maig
de 1996)
Els mitjans no van tenir en compte que
aquesta onada d'atemptats és la conseqüència
lògica i anunciada de l'assasinat de l'activista
d'Hamàs, Yehia Ayash, en mans del Sinn Beth (serveis
secrets israelians). En el seu moment, els diaris es
van manifestar neutrals davant d'aquest assassinat o
el van justificar, sense analitzar quines podrien ser-ne
les conseqüències per a la població
civil israeliana. En canvi, en el moment que es van
produir els atemptats d'Hamàs en resposta a l'assassinat
d'Ayash, la premsa espanyola els condemnà i més
endavant els va interpretar com la causa de la pèrdua
del poder per part de1 partit laborista:
''La opinión pública
israelí, según una encuesta difundida
ayer por el diario Lediot Ajronot, respalda abiertamente
la muerte del líder de Hamás Yedie Ayash,
apodado El Ingeniero, por su habilidad en la fabricación
de bombas. El 87% de los encuestados apoyó
el asesinato, un 11 % lo consideró incorrecto
y un 2% no se pronunció.'' (El País,
9 de gener de 1996)
BIBLlOGRAFIA
AGUIRRE, Mariano: ''Peligra la estrategia
de EE.UU.'', El Mundo, 9 de juny de 1996.
ARAZI, Doron (1996): Yitzhak Rabín. Héroe
de la guerra y de la paz. Barcelona: Editorial Herder.
AWAD, Samir y AWARTANI, Hisham (1996): ''Obstáculos
en el proceso de paz''. Política Exterior,
núm. 48. 1995/1996, p. 57.
AWARTANI, Hisham (1996): ''¿Hay paz al final
del 'túnel'?''. Política Exterior,
núm. 154, novembre/desembre de 1996, pp. 13-14.
BALTA, Paul: ''lsraeI-OLP: ¿Y mañana?'',
El País (Temas de nuestra época).
16 de setembre de 1993, p. 8.
BEN-AMI, Shlomo: ''La era Netanyahu y el proceso de
paz'', Política Exterior, núm.
155, gener/febrer 1997, pp. 81 i 85.
BORRAT, Héctor (1989): El Periódico,
actor político, Barcelona: Editorial Gustavo
Gili.
FISK, Robert (1995): ''Como distinguir un 'terrorista'
de un 'desequilibrado''', a Ser periodista en el
Mediterráneo.
HONIG-PARNAS, Tikva (1996): ''L'engrenage de la violence'',
Revista Inprecor, núm. 401, 1996, pp.
3-4.
MARTÍNEZ CARRERAS (1992): El mundo árabe
e Israel. El Próximo Oriente en el siglo XX,
Madrid: Istmo.
MUHAMAD ABID AL-JABIRI: ''La imagen del Islam en Ios
medios de comunicación occidentales'', a El
mundo àrabe y su imagen en los medios.
OZ, Amos: ''Limpiar de campos de minas el corazón'',
El País, 10 de setembre de 1993, p. 11.
PERES, Simon (1993): Oriente Medio. Año Cero.
Barcelona: Editorial Grijalbo.
PERES, Simon: Entrevista de Sol Alameda a El País
Semanal, 5 de setembre de 1993, núm. 133.
PFAFF, William: ''EI gran error de Netanyahu'', El
País, 28 de setembre de 1996, p. 11.
PUNDAK, Rond: El Mundo, 6 d'octubre de 1996.
p. 26
REGAN, Geoffrey (1992): Israel y los árabes.
Akal/ Cambridge, Historia del mundo para jóvenes.
RODRIGO, Miquel (1991): Los medios de comunicación
ante el terrorismo. Barcelona: Icaria Editorial,
S.A.
SAID. Edward: ''La disciplina del detalle'', El País,
30 de desembre de 1993, p. 4.
SAID, Edward: ''El pacto de la OLP'', El País
(Temas de nuestra Época), 16 de setembre de 1991,
p. 5.
SCIPIONI, Néstor (1983): Las dos caras del
terrorismo. Barcelona: Colección Testimonios
del exilio, Círculo de Estudios Latinoamericanos.
BREU CRONOLOGIA
1895. T. Herzl publica ''EI Estado judío''.
1897. Reunió a Basilea del Primer
Congrés Mundial Sionista: creació de l'Organització
Sionista Mundial. La idea religiosa jueva del retorn
a la Terra Promesa es transforma en un moviment polític
nacionalista: el sionisme i la seva idea de creació
d'un Estat jueu a Palestina.
1914. Després de cinc segles
de domini a la zona, l'lmperi Otomà cau derrotat
a la Primera Guerra Mundial. França i Gran Bretanya
es transformen en les potències colonials a l'Orient
Mitjà.
1917. Declaració Balfour. El
moviment sionista obté el suport britànic,
que tenia el protectorat sobre el territori palestí.
1947. El 29 de novembre de 1947 l'Assamblea
General de l'ONU vota en favor de la partició
de Palestina en dos estats, un d'àrab i un altre
de jueu. Els àrabs rebutgen la decisió.
1948. Finalització del mandat
britànic i proclamació de l'Estat d'Israel.
1949. Primera guerra àrabo-israelí.
Israel ocupa la major part de Palestina, però
queda fora la part central. Cisjordània i al
sud la ciutat de Gaza.
1956. Nacionalització del Canal
de Suez pel President egipci Nasser. França,
Gran Bretanya i Israel s'enfronten a Egipte. Les pressions
d'EE.UU. detenen la guerra. S'enforteix el lideratge
de Nàsser al món àrab.
1967. Del 5 al 10 de juny. Guerra dels
Sis Dies. Final de la Guerra. Israel s'anexiona Jerusalem
Est i ocupa Cisjordània, Gaza, el Golan i el
Sinaí. En total, 72.000 kilòmetres quadrats.
Més del triple del seu territori original.
1969. Iàsser Arafat esdevé
lider de l'Organització per a l'Alliberament
de Palestina (OAP).
1973. Guerra del Yom Kippur. Atac de
Síria pel Nord i d'Egipte pel Sud. Crisi del
Petroli: els països productors de petroli àrabs
emmarcats en l'OPEP formen un front comú i amenacen
de retallar la producció i les vendes i de pujar
els preus fins que Occident no accepti les exigències
àrabs. El preu del petroli puja un 70%.
1977. Per primera vegada a la història
d'Israel, els socialistes moderats perden unes eleccions
i arriba al poder la dreta de Menahem Beguin que té
la intenció d'afavorir una política de
colonitzacions i assentaments als territoris de Gaza
i Cisjordània.
1979. Acords de Camp David entre Israel
i Egipte. Israel torna la península del Sinaí
a Egipte. El món àrab refusa els acords
de Camp David i fa fora Egipte de la Lliga àrab.
1980. La Knesset, el Parlament israelià,
proclama Jerusalem com a capital de l'estat.
1982. Invasió del Líban
per part d'Israel. Els seus aliats cristians libanesos
aprofiten per tal d'irrompre en els campaments palestins
de Chatila i Sabra i massacrar més d'un miler
d'homes, dones i nens.
1984. Retirada de l'exèrcit israelià
del Líban.
1987. 5 de desembre. Un atac espontani
de la població palestina de Cisjordània
sobre una patrulla israeliana que exercia una forta
repressió per un atemptat marca l'inici de la
Intifada, una revolta popular no organitzada. Un moviment
islamista integra totes les revoltes espontànies:
Hamàs. Tant l'OAP com Hamàs entren en
la direcció unificada de la Intifada.
1988. El Consell Nacional Palestí
proclama el naixement de l'estat de Palestina, reconeix
l'estat d'lsrael, accepta les resolucions de l'ONU i
anuncia la seva renúncia a la via armada, tot
expressant el desig d'obrir una negociació internacional.
El govern nord-americà decideix establir conversacions
directes amb l'OAP, que s'inicien a Tunez al desembre.
1989. Israel anuncia la seva iniciativa
de pau.
1991. Inici del procés de pau
a la Conferència de Madrid. A instància
dels EUA i l'URSS es convoquen reunions multilaterals
que després esdevenen en bilaterals. Participen
tots els països excepte l'OAP i els palestins d'Israel.
La delegació palestina està encapçalada
per la representació jordana.
1992. Victòria dels laboristes
al Parlament israelià. El nou primer ministre,
Isaac Rabin, és molt més flexible de cara
a la negociació.
1993. Setembre. Encaixada de mans entre
Iàsser Arafat i Isaac Rabin a Washington. Acords
d'Oslo I que comprenen un acord d'autonomia per a Palestina,
exercida en primer lloc a la franja de Gaza i Jericó.
1995. Setembre. Acords d'Oslo II. Israel
es compromet a tornar el control de Cisjordània
a Palestina. Israel ha de retirar les seves tropes de
les 6 ciutats més importants de Cisjordània.
1995. 4 de Novembre. Magnicidi del primer
ministre d'lsrael, Isaac Rabin.
1996. 5 de gener. Assassinat del líder
del moviment Hamàs, Yaya Ayash, l'enginyer.
1996. 20 de gener. Iàsser Arafat
és elegit president de l'estat de Palestina amb
el 88% dels vots.
1996. 29 de maig. Benjamin Netanyahu
és el primer ministre d'Israel. Netanyahu guanya
per menys de 30.000 vots al laborista Simon Peres amb
la promesa que mai es formarà un estat palestí
independent i que impulsarà el creixement de
les colònies jueves de Cisjordània.
1996. 4 de setembre. Benjamin Netanyahu
i Iàsser Arafat s'estrenyen la mà i reobren
les negociacions de pau davant la pressió dels
EUA. Primer acord entre Palestina i l'Israel de centre
dreta.
1997. gener. Pacte d'Hebron. Primer
acord entre Palestina i Israel. Retirada de l'exèrcit
israelià de 4/5 parts de la ciutat cisjordana
d'Hebron (1/5 part queda sota control israelià)
i el seu replegament en 18 mesos de les zones rurals
de Cisjordània. EUA garanteix en un document
la retirada dels israelians, però queda per determinar
quant territori recuperaran els palestins al final del
replegament.
1997. març. El primer ministre
d'Israel, Benjamin Netanyahu, dóna a conèixer
la intenció del seu país de construir
un nou assentament israelí a la part àrab
de Jerusalem. Per a Iàsser Arafat, si es duu
a terme aquest projecte, el procés de pau va
cap a l'abisme.
|