1. Introducció

La situació política basca, espanyola i, en menor mesura, la francesa, es van veure fortament alterades pel conjunt d'esdeveniments que es van desencadenar al País Basc el setembre de 1998.

El dia 12 d'aquest mes, els partits nacionalistes, IU-EB, els sindicats de referència nacionalista i diverses organitzacions socials, van subscriure la Declaració de Lizarra. Aquesta declaració reconeixia el caràcter polític del contenciós que enfronta al País Basc amb els estats espanyol i el francès i instava totes les forces polítiques a l'obertura d'un procés de diàleg i negociació multilaterals, sense condicions prèvies infranquejables per a cap d’aquestes forces.

Segons el text, la fase resolutòria de l’esmentat procés es portaria a terme "en absència permanent de totes expressions de violència". A la declaració de Lizarra va seguir l'anunci per part d'ETA d'un "alto el foc unilateral i indefinit".

Durant els quasi quinze mesos que va durar la treva, Euskal Herria va viure una situació insòlita, no coneguda des de feia 40 anys, quan havia sorgit aquesta organització. L'absència d'atemptats per part d'ETA va generar molta il·lusió en la societat basca que creia assistir al començament d'un procés de pau, semblant al que, anys enrere, s'havia gestat a Irlanda del Nord.

Durant la treva, els dos grans corrents ideològics del nacionalisme, representats per la democràcia cristiana del PNB i per l'esquerra abertzale (Herri Batasuna), van unir per primera vegada les seves forces després de 25 anys d'incomprensions i enfrontaments. Es va constituir així un front sobiranista de caràcter nacionalista que contemplava el poble basc com a únic subjecte de decisió.

D'altra banda, les dues forces hegemòniques a l'Estat espanyol –el Partit Popular de José María Aznar i el socialdemòcrata Partit Socialista Obrer Espanyol– van articular un front constitucionalista que situava la Constitució espanyola i l'Estatut d'autonomia com a sostres infranquejables en qualsevol solució al conflicte basc [2].

El 28 de novembre de 1999 ETA va anunciar oficialment la seva intenció de donar per conclosa la treva a partir del 3 de desembre d’aquest mateix any. En aquest comunicat acusava el nacionalisme moderat d’"incomplir els acords a què s’havia arribat" per caminar cap a la sobirania.

Després de la ruptura de la treva Euskal Herria va retrocedir a temps que es creien feliçment superats. Van tornar els atemptats, els morts, la crispació als carrers i la forta repressió policial.

2. Objectius i metodologia utilitzada

Aquest article està redactat a partir d'un treball d'investigació en curs, els elements principals del qual són l'anàlisi de contingut de la premsa i l'anàlisi sobre l'opinió pública a partir de 3000 enquestes (1500 al País Basc i 1500 a la resta de l'Estat espanyol) [3].

L'anàlisi de contingut de la premsa s'ha realitzat sobre la portada i l'editorial d'11 diaris [4], durant els vint mesos compresos des de la promulgació de la treva d'ETA (setembre de 1998) fins a les setmanes posteriors a les últimes eleccions generals a Espanya (maig del 2000).

Per a això es va establir un calendari aleatori, de "setmana composta" (dilluns d'una setmana, dimarts de la següent...), cosa que suposa 87 jornades de l’esmentat període temporal; a aquest calendari, se n’hi va afegir un altre, de "dates significatives" (50 jornades en total), per a aquells esdeveniments especials que no coincidien amb el primer.

Totes les conclusions quantitatives, i fins i tot algunes de qualitatives, s'han elaborat, lògicament, sobre el calendari de "setmana composta"; els exemplars analitzats en el "calendari de dates significatives" s'han reservat per a aspectes purament qualitatius, com ara les línies d'argumentació editorials, l'adjectivació (key words) dels actors en els diferents articles o la seva caracterització —positiva, negativa o neutra— als titulars de portada.

En aquest article, que només tracta els diaris El País i ABC, es mostren alguns dels aspectes i temes analitzats en l’esmentada investigació. Encara que, per evidents raons d'espai, no se’n pugui dur a terme una explicació exhaustiva i detallada, es pretén, almenys, cobrir els objectius següents:

-Analitzar la cobertura d'aquests dos diaris respecte de la nova situació política basca.

-Determinar-ne les relacions i interinfluències amb el sistema polític i mediàtic.

-Dictaminar si els diaris objecte d'anàlisi han estat simples "notaris de la realitat", esperons o, més aviat, rèmores en el difícil camí cap a la pau.

L'elecció d’El País i l’ABC per a aquest article es justifica perquè són, sens dubte, referència obligada per a l'opinió pública i, molt especialment, per a tot el sistema polític espanyol, ja sigui des d'un punt de vista quantitatiu com qualitatiu [5]. No oblidem, a més, que de l'actitud que adopti el Govern, la premsa i l'opinió pública espanyola en dependrà, en bona mesura, la resolució de l’actual conflicte.

Aquests dos rotatius representen, a més, dues tendències ideològicamenr i comercialment enfrontades dins del panorama espanyol. El País, líder en vendes (450.000 exemplars), de tendència socialdemòcrata i pròxim al PSOE, s’oposa al Govern dretà que lidera el Partit Popular a Espanya. ABC, tercer diari en difusió (el segon és el rotatiu esportiu Marca) amb 300.000 exemplars, és un fidel aliat del Govern del president Aznar i representa, a més, el que històricament ha estat la premsa monàrquica i conservadora a Espanya durant tot el segle XX.

3. El País, referència dominant

El País és, sens dubte, la "referència dominant" entre els mitjans de comunicació, no sols per a la classe política sinó fins i tot per a la resta de mitjans de tot l'Estat espanyol. Es tracta —tal com apunta Azkargorta (1988:395)— d'un "periòdic-institució", sent la seva influència especialment notable entre els principals líders d'opinió.

De la investigació portada a terme i com a primera dada a tenir en compte, destaca en gran manera el següent: tres de cada quatre dies -exactament en el 73,6% dels casos- El País va publicar en la seva primera pàgina alguna notícia relativa al que genèricament podríem anomenar "procés de pau al País Basc", atenint-nos sempre al període objecte d'anàlisi (de setembre de 1998 a maig de 2000).

A més, un de cada tres dies aquest rotatiu va obrir la seva edició amb aquest ítem temàtic (34,5%). Això vol dir que pràcticament no hi ha cap dia en què no apareix una notícia relativa al País Basc en aquest diari que, no ho oblidem, s'edita a Madrid.

L'excepcionalitat del tractament que s'ofereix a la matèria objecte d'anàlisi es reflecteix també a les pàgines editorials, les quals són una lectura obligada –gairebé un ritus iniciàtic– per a tots els líders d'opinió de l'Estat. El País publica habitualment dos editorials cada dia. Amb caràcter excepcional potser en són un o tres, depenent del pols de l'actualitat. Doncs bé, un de cada tres dies (el 33%) un dels editorials està dedicat al País Basc. Encara més, en el 69% dels casos aquest editorial és el més important del dia (per extensió i caràcters tipogràfics).

Un altre dels objectius d’aquesta anàlisi era examinar en profunditat els titulars de primera pàgina així com la caracterització (positiva, negativa o neutra) que cada diari oferia sobre els principals subjectes de la informació.

Per facilitar més la investigació vam establir cinc grans categories [6]: Govern central, PP i els seus dirigents; Govern nacionalista de la CAV, PNB-EA i els seus dirigents; PSOE i els seus dirigents; ETA i els seus militants; HB i els seus dirigents. El quadre següent n’és el resum:

El quadre exemplifica les fòbies i fílies del diari. S'adverteix una evident predilecció cap als partits o subjectes emmarcats dins del front constitucionalista i un clar menyscapte no ja d'ETA sinó també dels partits o subjectes inclosos dins del bloc sobiranista [7].

Aquesta predilecció cap a uns subjectes en detriment d'altres és especialment evident en analitzar les atribucions verbals –positives, negatives o neutres– que el rotatiu adjudica a les accions dels diferents agents que intervenien en el "procés de pau".

Així, mentre que el Govern del president Aznar "dialoga" o "propicia" acords de pes [8], l'Executiu nacionalista de la CAV apareix sovint associat a verbs com "témer" o "exigir" [9]. El mateix es pot dir quan es parlem del PSOE, que ara "dóna suport" al consens, ara "avisa del perill de disgregació nacional" [10], mentre que associa el PNB amb l’"amenaça", el "fracàs" o la "temeritat" [11].

Les adjectivacions que aquest mateix rotatiu ha dedicat a alguns dels subjectes que han intervingut en el procés subratllen aquesta mateixa tendència en la política informativa del diari. Per raons d’espai, la selecció que presentem és un resum molt sintetitzat.

El més significatiu és, potser, que el tipus de qualificatius i adjectivacions que se citen apareixen tant als articles informatius com als editorials; aquesta és una clara mostra —i no pas l'única- que la legítima línia editorial del diari ha contaminat el tractament de la informació i ha esborrat, per tant, el principi deontològic de separació entre opinió i informació.

Cal subratllar que, tal com ocorria amb el quadre anterior de valoracions, aquestes adjectivacions demostren que El País, crític amb el govern espanyol en altres temes, manté un suport ostensible a la major part de les seves actuacions davant del conflicte basc. La "raó d'Estat" influeix tant sobre la línia editorial del diari, com sobre el principi de separació d'opinions i informacions.

A totes aquestes evidències s’hi pot afegir una altra que ens sembla especialment significativa. Ens referim a la insistència d’El País a rebutjar qualsevol intent de mediació internacional en el conflicte, proposta lògica si es tenen en compte allò que s'ha enverinat de les postures. Doncs bé, el diari espanyol més venut va interpretar aquest intent de mediació –realitzat pels integrants de la Declaració de Lizarra– com una "interferencia en el proceso de paz". En aquest sentit, va ser clarificador el titular del 15-10-98, quan El País va obrir la seva primera pàgina així: El Govern [central] pide a Europa que no interfiera en el proceso de paz".

Un altre objecte d'atenció preferencial en aquesta investigació han estat les fonts informatives, conscients, com som, de la importància que tenen en el procés productiu de la notícia (Gans 1980, Tuchman 1983, Fishman 1983, Cesareo 1986, Borrat 1989). Una primera dada que crida l'atenció és l'existència de dues grans fonts informatives. D'una banda, hi ha càrrecs institucionals com els presidents dels Governs espanyol i basc, ministres, etc. (el 47,9% de les notícies van partir d’aquestes fonts); d'una altra, hi ha els dirigents de partits polítics (el 44,6% de les informacions tenien aquesta procedència).

Els agents socials (organitzacions socials, pacifistes, en defensa dels drets humans, etc.) tan sols van protagonitzar el 2,5% de les informacions, mentre que el 4,9% restant corresponia a un altre tipus de fonts.

Crida també l'atenció que en aquest diari mai no s'hi hagi pres l'organització ETA com a font directa d'informació. Una altra dada a tenir en compte és la següent: una de cada quatre informacions d’El País té al Govern del PP com a font directa d'informació (el 24,8% exactament).

La investigació ha examinat també quina era la "matèria primera" de cada notícia. El resultat revela una important dependència del periodisme actual respecte de les declaracions polítiques, ja que en el 44,3% dels casos, aquests testimonis han estat els coadjuvants de la notícia. Tanmateix, la categoria que va aparèixer amb més freqüència, com a "gènesi" de la notícia, van ser els esdeveniments (51,9%) [12]. La resta (3,8%) va tenir un altre tipus de gènesi.

L'estudi dels editorials d’El País mereix un capítol a part. Aquests articles són lectura obligada diària per a la classe política espanyola. El seu estil peculiar, particularment la subtilesa dels seus titulars, són motiu de veneració i imitació per part de nombrosos mitjans. De tots els editorials analitzats durant aquests vint mesos que ha durat l'anàlisi, els cinc arguments principals, ordenats segons la seva freqüència d'aparició, han estat els següents:

4. ABC, simbiosi amb el Govern espanyol i el Partit Popular

Aquest diari és, sens dubte, el referent mediàtic de la dreta espanyola i, per tradició, un baluard contra qualsevol reivindicació dels nacionalismes basc, català o gallec que hi ha a l'Estat espanyol.

En més d'una ocasió mostra, fins i tot, els seus recels sobre el "sistema autonòmic" i sobre les competències administratives i executives que té la Comunitat Autònoma Basca [13]. Però el que resulta particularment significatiu és el seu model de relacions amb el Govern del Partit Popular. Es tracta d'una autèntica simbiosi:

a) En algunes ocasions, el diari ratifica a ulls clucs les actuacions governamentals i del PP. Si el Govern central va acusar el tot just creat Acord de Lizarra de ser una concessió a ETA, ABC el qualificava en el titular del seu editorial (13-09-98) de "Foro del terror". Quan el President del Govern central va manifestar, per primera vegada, que hi havia expectatives positives de pau, la portada del diari (19-12-98) titulava a tota pàgina "Aznar hace balance: es possible la paz"; i l'editorial –"Hacia el final de la violencia"- ho ratificava [14].

Quan des de Madrid i París es va optar per la via de repressió contra ETA, tot i saber que això tensava la corda de la treva, ABC (10-03-99), sense fonts informatives que ho verifiquin, titularà en portada "ETA prepara el envio a Madrid de un nuevo comando" i editorializarà amb un "Justicia sin tregua", davant de la detenció de membres d'ETA a França.

A diferència d’El País, que fins a la ruptura de la treva, defensava la inutilitat política (per legal que fos) de mantenir la política de dispersió dels presos bascos [15], l'ABC mantindrà un suport sense fissures al que en cada moment digui o faci el Govern.

b) En altres ocasions el diari va per davant del mateix PP, marcant línies d'actuació que després seran represes per aquest partit i pel Govern central. Un exemple ha estat que ja des de novembre de 1999, després de la ruptura de la treva, va llançar una campanya per la dissolució del Govern basc i les eleccions anticipades o per una moció de censura contra l’executiu basc [16], que després va esdevenir l'estratègia del PP i del mateix Govern central.

Igual que va ocórrer amb El País, les particularitats que va mantenir el tradicional conflicte basc entre setembre del 1998 i maig del 2000, van ser molt rellevants [17] en l'agenda periodística d'ABC. El tema va ser notícia de portada en un 51’72% d'ocasions. S’ha de destacar aquesta dada tenint en compte la diferència entre el model de portada d'aquest diari i el de la resta de rotatius. ABC presenta sempre una portada basada en una gran notícia i dues o tres més com a sumari i, a més, gairebé no existeix més text que el del titular.

Per tant són portades amb moltes menys notícies que les d'altres diaris, per la qual cosa és remarcable que la informació sobre el País Basc hi hagi ocupat un lloc la meitat d'ocasions. A més, en un 24’13% de vegades va ser la notícia principal de portada, la qual cosa implicava, també, que en tots aquests casos el material gràfic que cobreix la quasi totalitat d’aquesta portada va estar dedicada a aquest tema. Cal afegir-hi que a les pàgines interiors no hi va haver, pràcticament, cap dia en què no se n’hi publiquessin diverses notícies i que no s’hi dediquessin diverses pàgines.

Si ens fixem en els editorials, el tema va ser tractat en un 40’22% d'ocasions i en un 34’48% de vegades sobre el total d'editorials va ser l'editorial més important [18].

Analitzant els subjectes o actors principals recollit als titulars i el tipus de caracterització que aquests en fan, podem combinar el criteri de rellevància amb el del model de tractament d'aquests actors. En síntesi, les dades que s’han de destacar són les següents:

El quadre mostra a la perfecció l'ús que es fa de les freqüències d'aparició i de les caracteritzacions, per travar les dues opinions principals filtrades a través de titulars de portada:

-La primera, que en la resolució del tema basc hi ha dues forces enfrontades: d'una banda el Govern central i el PP (27 impactes) i per una altra els nacionalistes bascos (27 impactes també) amb una forta cobertura d'ETA (20 impactes), mentre que el PSOE queda marginat (ninguneado, en l'argot del periodisme polític madrileny).

-La segona, que en aquesta confrontació hi ha una força positiva -el Govern central- i una de negativa -el nacionalisme basc.

Des dels primers dies posteriors a la treva, les expressions dels titulars reflecteixen aquesta línia argumental: el Govern central gestiona la pau i no cedeix al xantatge (12-10-98), mentre que el nacionalisme basc actua per mitjà d'amenaces (12-11-98).

És curiós de veure el text del titular a què correspon l’única caracterització positiva d’ETA recollida al quadre. El 14-04-00 ABC donava compte (sense certificar les fonts que ho avalessin) que una sèrie de militants d'ETA havia substituït la direcció anterior: "Los pistoleros Gaztelu, Arzalluz y Oyarzabal desplazan a los dirigentes que declararon la tregua". L'oposició del terme "dirigentes" al de "pistoleros" és més notòria encara si es té en compte que és l'única vegada que s'utilitza per a parlar de membres de l'organització armada, ja que habitualment se'ls denomina "cabecillas" o mitjançant els qualificatius "criminales", "asesinos", o semblants.

Al quadre següent s’hi recullen les principals adjectivacions que aquest mateix rotatiu ha dedicat als subjectes que han intervingut en el procés:

Hi ha dues coincidències completes amb el diari El País. La primera és que ABC, igual o més encara que aquell rotatiu, traspassa contínuament la frontera entre informació i opinió, alhora que es repeteixen algunes caracteritzacions comunes sobre els subjectes assenyalats. La segona, que el contingut d’aquestes adjectivacions és molt semblant en tots dos diaris.

Una forma, tan coneguda com èticament inacceptable, de manipulació informativa consisteix a barrejar històries sense cap relació, per poder acusar o injuriar sense proves. ABC és un mestre d’aquesta pràctica. És habitual que cobreixi les seves portades referint-se en avantítol a una notícia i en el titular, a una altra; des del seu canvi de maquetació sol haver-hi, a més, dues o tres línies en forma de sumari que, alhora, entren en el mateix model informatiu. Això no tindria més importància si no fos per l'ús que se’n fa en força ocasions per barrejar als ulls del lector uns assumptes que, com a esdeveniments, mancaven de relació. Un exemple clar del que diem és la portada del diari el 03-04-00. L'avantítol deia: "La refundación de HB, única esperanza del PNV para una nueva tregua". El titular manifestava: "La Ertzaintza oculta información a Interior pese de la creciente violencia callejera". I el text de sumari hi afegia: "El PNV controla en el País Vasco emisoras de radio, periódicos y la televisión autonómica gracias a los 11.000 millones de fondos que cada años destina para subvencionar estos medios. Por otra parte, la Policia y la Guardia Civil no reciben información de la Ertzaintza, pese al recrudecimiento del terrorismo callejero". La imatge en el seu conjunt és la d'un caos institucional en què tant els mitjans de comunicació com la policia autonòmica basca semblen protegir el "terrorismo callejero" davant el Govern de Madrid.

Però el fet que més distingeix ABC dels altres diaris és l'ús abusiu de fonts sense identificar. En el període analitzat un 21’15% de notícies han tingut aquest tipus de falses fonts (el diari sol utilitzar per a aquestes casos l'eufemisme "según fuentes de la lucha antiterrorista", però sense precisar de quines fonts es tracta). Qualsevol manual de deontologia professional condemnaria aquest fet tan habitual, que en la majoria de casos s'utilitza per elucubrar sobre conflictes dins el nacionalisme, oferir llistats de residents bascos en l'estranger, suposats integrants d'ETA o temes semblants, o possiblement, filtrar rumors creats pel Ministeri d'Interior.

D'altra banda, en un 67’79% d'ocasions les institucions són font d'informació d'aquestes notícies de portada (el Govern central en un 45’76%) i els dirigents polítics en un 20’33% (els de HB/EH només un 1’69%), mentre que els agents socials, sindicats, moviments pacifistes i similars no ho són en cap ocasió. ETA, tot i les seves diverses aparicions públiques i comunicats al llarg del període analitzat, és presa com a font d'informació una sola vegada. Al marge del fet que uns titulars informatius tinguin un marcat to "positiu" o "negatiu" dels actors en presència, és significatiu que dos actors tan evidents en la qüestió basca -HB i ETA- (com el demostra l'elevat nombre de vegades que han estat subjectes en la notícia de portada) no compten com a font d'informació.

Quant als arguments mantinguts pels editorials del diari, els cinc que es repeteixen més han estat els següents:

Encara que en el seu conjunt la línia editorial d'ABC té com a eix vertebrador la defensa de les actuals institucions de l'Estat davant el nacionalisme basc i d'ETA, va ser significativa la seva duríssima reacció contra la màxima autoritat judicial, el Tribunal Constitucional, quan aquest va decidir alliberar la direcció d’HB, que havia estat empresonada, acusada de connivència amb ETA, pel fet de presentar un vídeo amb declaracions de l'organització armada en una campanya electoral. En quatre ocasions [20], l'argument editorial va ser que "el Tribunal Constitucional provoca alarma social y desmoralitzación en las Fuerzas i Cuerpos de la Seguridad del Estado y que seran entendidas por los violentos como sentencias que ponen a sus pies el Estado de Derecho".

5. Conclusions

1. Darrere l'actuació de El País i ABC hi ha una teoria defensora del "antiterrorisme mediàtic" semblant al que s'ha manifestat, també, en altres situacions de conflicte.

Cayetano González Hermosilla, responsable de comunicació del Ministre de l'Interior, ha ressaltat recentment la "maduresa" demostrada pels mitjans de comunicació de tot l'Estat a l'hora d'abordar l’anomenat "problema del terrorisme", alhora que subratllava la necessitat de desterrar la idea de la neutralitat periodística a l'hora de tractar aquestes temes: "no se podía vivir esta neutralidada informativa", afirma (González 1999:22).

Aquest "antiterrorisme mediàtic" no és, per descomptat, teoria exclusiva de l'actual Ministeri d'Interior espanyol. Amb unes característiques semblants el podem trobar en aquest i altres temps històrics, aquí i a gairebé tot el món, tal com ho han assenyalat molts autors (Marletti 1984, Sòria 1987, Schelesinger 1991, Rodrigo 1991, grup Ehuki 1997, Zallo/ Ramírez de la Piscina 1999; Sádaba 1999, Idoyaga 1999, Coulter 1999).

L’"antiterrorisme mediàtic" subordina tant la línia editorial com l'activitat professional (convertida en política informativa), a la "raó d'Estat" i a la política d'Estat. I ho fa no sols davant de la violència, sinó davant del context general del conflicte nacional basc.

Els seus pilars bàsics són tres:

a) Es propaguen les tesis, les versions i les informacions que teen el seu origen en el Govern i el seu Ministeri d'Interior, que es converteixen en la font principal (i sense verificacions alternatives) de les notícies. Inclou, també, el seu tractament, és a dir, a qui es constitueix com a actors principals dels esdeveniments i quina imatge se’n dóna. D'aquesta manera, en comptes de ser "notaris de la realitat" aquestes dos diaris han estat en moltíssimes ocasions, propagandistes de la teoria governamental sobre la realitat. En alguns ocasions (en el cas d'ABC és evident) inclou la disposició a propalar rumors sense que estiguin certificats per alguna de font.

b) Es nega l'existència de cap problema polític després de la situació de violència. Al contrari, s’identifiquen les reivindicacions polítiques nacionalistes amb el terrorisme, en algunes ocasions se les considera el seu brou de cultiu i d’altres les seves impulsores directes. S’identifica nacionalisme amb antidemocràtica, i democràcia amb Constitució, alhora que es presenten també, com antidemocràtiques i proterroristes, les posicions i activitats no violentes que qüestionen la Constitució.

En general, es fa veure que el nacionalisme és el responsable de la violència, i que tots dos, de forma inseparable, són una agressió i una amenaça per a la convivència.

c) No s’informa (o, almenys, es relativitzen) i encara menys es critiquen aquells fets que podrien afeblir la posició del Govern (trivialització de les manifestacions per l'acostament de presos, tractament laudatori de les detencions dels mitjancers d'ETA durant la treva, silenci sobre maltractaments a comissaria...).

2. Aquest "antiterrorisme mediàtic" es construeix sobre reiterades violacions dels codis deontològics del periodisme.

Al nostre entendre els compromisos ètics dels mèdia haurien d'haver començat per la seva voluntat d’humanitzar aquest conflicte i promoure vies de diàleg entre totes les parts implicades. Però, acceptant la conveniència d'una actuació així dels mitjans de comunicació i/o que un mitjà consideri que la seva línia editorial s’ha de basar només a establir una confrontació amb ETA en nom de la democràcia, sense cap mena de neutralitat, hi ha criteris que no es poden vulnerar: separar opinió editorial i informació; no ocultar fets ni deformar-los; verificar el que s’explica; no impedir que el públic conegui les opinions reals dels "violents"; negar-se a la filtració de notes de la policia com si fossin fets que han ocorregut [21]...

Com ha quedat palès al llarg de l'article, aquests codis s’han subordinat, també, a la col·laboració professional i informativa amb la "raó d'Estat". Quan posteriorment es produeixen fets com la destitució del Director General de TeleMadrid perquè en un documental s’hi van incloure, entre moltes altres, les declaracions d'un dirigent d'EH/HB sobre el conflicte, cal recordar que les mateixes pràctiques d'una part molt important del periodisme han legitimat prèviament aquests fets (i l'escassa protesta suscitada en el periodisme més "institucionalitzat" fa pensar que continuen fent-ho a posteriori).

3. Aquestes dos mitjans han subratllat aquells aspectes que projectaven una visió de major confrontació, enfront dels que permetien obrir vies a la comprensió del conflicte, a la seva humanització i a afavorir el diàleg polític i social.

L'existència de gairebé 15 mesos de treva eren un brou de cultiu per a aquesta tasca d'afavorir el diàleg civil, per mostrar totes les ferides (víctimes d'ETA i també persones torturades, situació dels presos, etc.) creades pel conflicte, per reflexionar sobre la seva causes i sobre els elements de la seva pervivència (la kale borroka [22], per exemple ), per generar empatia sobre les distintes posicions polítiques...

En comptes d'això, com s’ha pogut observar a l'anàlisi, aquests dos diaris van ser autèntics ariets de la confrontació; no van ser agents mediadors del conflicte, sinó que van actuar com a actors, sostenint estratègies de tensió.

Han desaprofitat, per tant, una ocasió important per contribuir a la recerca de la pau.

Notes

[1] Aquest article s'ha escrit a partir d'una investigació en curs, en què, a més dels signants, participen G. Espiau, E. Xicoy, J.S. Alvite, J. Barredo, N. Iriarte, M. Rodrigo i T.Tota.

[2] El jurista Joaquín Navarro (2000:142), afirma que, durant aquest període, el Govern espanyol va optar per aplicar la doctrina Cánovas basada en la fermesa, la inflexibilitat i la màxima retòrica, sent incapaç –per exemple– de complir la seva mateixa legislació penitenciària amb el mig miler de militants presos d'ETA repartits per tota la geografia espanyola.

[3] Un article que inclogués també el clima d'opinió pública davant dels assumptes que, prèviament, han tingut seguiment als mèdia, permetria analitzar-ne la influència. Aquest és un dels objectius centrals de l’esmentada investigació, però l’espai ens obliga a limitar-nos aquí a l’anàlisi de contingut i a deixar per a una altra ocasió altres qüestions.

Però volem, si més no, avançar una conclusió: la influència dels mitjans sobre l'opinió i actituds públiques davant del conflicte basc és molt de menor a Euskadi que a la resta de l'Estat, perquè a Euskadi hi ha molta major diversitat informativa i editorial en els mateixos mitjans de comunicació, i perquè en els processos de socialització de l'opinió sobre l’esmentat conflicte, tenen molt més pes l'experiència directa i les xarxes de relacions interpersonals.

[4] El Correo, Diario Vasco, Euskaldunon Egunkaria, Deia i Gara editats a la Comunitat Autònoma Basca, més el Diario de Navarra, ABC, El País, El Mundo, La Vanguardia i La Voz de Galicia.

[5] Encara que el consum de premsa a Euskal Herria se situa molt per sobre de la mitjana de l'Estat espanyol (180 per 1.000 habitants, davant dels 105 de mitjana), el consum conjunt dels dos diaris és tan sols del 3’87% (Díaz Nosty, 2000:97). La influència directa d'aquestes dues capçaleres sobre l'opinió de la gent no és, per tant, significativa; no obstant això, fins i tot a Euskal Herria, són diaris de referència per a la classe política.

[6] Aquestes categories, així com altres ítems que es recullen en el cas de El País, es repetiran, com a objecte d'anàlisi, en el cas d'ABC. Per tant, no tornarem a introduir aquestes mateixes explicacions metodòlogiques en analitzar aquest diari.

[7] Aquestes dades confirmen una altra investigació recent portada a terme pel professor de la Universitat de Buenos Aires Jordi Farre (1999:103).

[8] Per certificar aquesta afirmació consulteu els exemplars d’El País corresponents als dies: 19-09-98, 03-10-98, 05-11-98, 19-12-98, 24-12-98, 01-04-99, 17-04-99, 10-06-99, 28-08-99, 08-09-99, 11-09-99, 18-01-99 i 30-10-99.

[9] Per certificar aquesta afirmació consulteu els exemplars d’El País corresponents als dies: 24-06-99 i 01-03-00.

[10] Per certificar aquesta afirmació consulteu els exemplars d’El País corresponents als dies: 26-01-99, 27-12-99 i 19-03-00

[11] Per certificar aquesta afirmació consulteu els exemplars d’El País corresponents als dies:. 13-11-98, 30-11-98, 01-04-99, 24-10-99, 24-06-99, 10-12-99, 01-03-00 i 02-04-00.

[12] S'han caracteritzat com a "declaracions" només les que ho eren en un sentit estricte; aquelles declaracions realitzades com a conseqüència o a propòsit d'un esdeveniment o dins d'aquest (una concentració, un Consell de Ministres, una reunió del fòrum X, etc.), mentre que tot allò que tingués com a "gènesi" un esdeveniment s'ha recollit en el percentatge d’"esdeveniments".

[13] Així, per exemple, l'editorial del 18-12-99, comparava la situació d'Espanya i França dient: "Y si en el caso galo este movimiento [es refereix al nacionalisme radical basc] se enfrenta a la incontestable firmeza de uno de los Estados más centralistas del mundo, no deja de ser lamentable que en España pueda aprovechar los amplios resquicios que le brinda la manipulación del sistema autonómico por parte del nacionalismo".

L'antinòmia entre la qualificació del "centralisme" francès com a "incontestable firmeza", enfront dels "lamentable", "manipulación" o "resquicios" atribuïts a la situació espanyola, reflecteix bé el punt de vista del diari.

[14] És interessant ressaltar que en aquest moment el President del Govern central mantingués com a possible escenari una solució del conflicte i la consecució de la pau. Més endavant el Govern va tornar a les tesis i l'estratègia del Ministre de l'Interior, que consistia a boicotejar les negociacions amb ETA i a identificar les reivindicacions del nacionalisme basc amb la política terrorista. Després de la ruptura de la treva, tant el Govern com ABC i El País han afirmat que sempre van considerar que la treva era només una fal·làcia d'ETA per enganyar al nacionalisme. Com es pot veure no va passar això, sinó que al final es va imposar la línia d'actuació defensada pel Ministre de l'Interior.

[15] Per a certificar-ho, consulteu els editorials d’El País corresponents als dies: 19-02-99, 01-04-99, 24-11-99, 04-01-00, 01-03-00.

[16] Per certificar aquesta afirmació, consulteu els exemplars d'ABC corresponents als dies: 30-11-99, 02-12-99, 22-12-99, 28-01-00, 11-04-00, 23-02-00 i 27-02-00.

[17] El concepte de "rellevància" té un lloc central tant per a l'elaboració d'estudis basats en l’Agenda Setting (McCombs 1976, 1996), com per a la Tematizzazione italiana (Agostini, 1984); a més de la freqüència d'aparició, inclou una valoració sobre la forma com s'estructura la informació.

[18] ABC va canviar de maqueta el 20-07-99. Fins aquell moment o bé tenia un únic editorial o bé en tenia dos de la mateixa dimensió; en el segon cas s'han comptabilitzat, també, com a editorial principal. A partir de la data assenyalada la maqueta inclou un editorial principal i alguna nota editorializant de rellevància inferior.

[19] Evidentment són adjectivacions contradictòries, però la caracterització que el diari fa sobre el Partit Socialista és, justament, la d'assignar-li aquestes dues posicions segons uns o altres casos.

[20] Per certificar aquesta afirmació, consulteu els editorials d'ABC corresponents als dies: 28.05.99, 08.07.99, 21.07.99 i 22.07.99

[21] El 13 de març de 1999 es van reunir a Bilbao un centenar de periodistes que van subscriure un document en què es reivindicava aquest tipus de criteris en l'actuació dels mèdia (Zallo/Ramírez de la Piscina, 1999).

[22] Però en comptes de tractar de comprendre aquesta pervivència tan tremenda de la violència per poder anar a les seves arrels i atallar-la, s'ha preferit espectaculariza-rla: els seus autors serien joves sense arrelament en la societat, violents per naturalesa o paranoics. Aquest tipus de caracterització periodística del problema serveix per a qualsevol cosa menys per comprendre’n les arrels i poder atallar-lo.

Referències bibliogràfiques

Agostini, A. (1984): "La tematizzazione. Selezione e memòria dell’informazione giornalistica", dins Problemi dell’informazione (PDI).

Azkargorta, A. (1988): Editorialea gertakizunaren aurrean: El País eta Euskadi, tesi doctoral llegida en la Universitat del País Basc, EHU-UPV, Leioa.

Bardin, L. (1996): Analisis de contenido. Akal, Madrid.

Borrat H. (1989): El Periódico, actor político, Gustavo Gili, Barcelona.

Cesareo, G. (1986): Es notícia, Mitre, Barcelona.

Coulter C. (1999): Contemporary Northern Irish Society, Pluto Press, Londres.

Diaz Nosty, B. (2000): Informe anual de la comunicació 1999-2000, Grup Zeta, Madrid.

EHUKI taldea (1997): Ajuria Eneko ituna mezubideetan: bakerako bidea ala aztoramen iturria?, Arabera, Vitoria-Gasteiz.

Farre, J. (1999): "Esfera pública, comunicación política y prensa diaria. La escenificación política de la campaña de les elecciones al Parlamento", a Zer Revista de estudios de la comunicación, núm. 7, Leioa.

Fishman, M. (1983): La fabricación de la noticia, Tres temps, Buenos Aires.

Gaitan, J A. & Piñuel, J L. (1998): Técnicas de investigación en comunicación social, Síntesis, Madrid.

GARA Euskal Herriko egunkaria, Urtekaria 1999, Gestingraf, Bilbao, 2000.

Gans, H. (1983): Deciding what´s news, Vintage Books, Nova York.

Gonzalez, C. (1999): "El ministerio del Interior y los criterios informativos sobre el terrorismo" a Rodríguez R. /Sadaba T. (editors) Periodistas ante conflictos. El papel de los medios de comunicación en situación de crisis, Eunsa, Iruñea.

Idoyaga, J. ( 1999): Medios de comunicación y proceso de paz en Euskadi, Viento Sur, Madrid.

Jensen, KB & Jankowski (editors) (1993): Metodologías cualitativas de investigación en comunicación de masas, Bosch, Barcelona.

McCombs, M. (1976): Elaborating the Agenda-Setting Influence of Mass Communications. Keio University. (Influencia de las noticias sobre nuestras imágenes del mundo, Barcelona. Paidós. 1996.)

Marletti, C. (1984): Media e Política. Franc Agnelli.

Navarro J. (2000): Buenos días Euskadi, Foca, Madrid.

Ramírez de la Piscina T.: "Massa hedabideak eta bortizkeria politikoa" a Jakin núm. 99, 1997, Sant Sebastià.

-"El País eta su-etena" a Jakin núm.119, Sant Sebastià, 2000.

Rodrigo, M. (1991): Los medios de comunicación ante el terrorismo, Icaria, Barcelona.

Sadaba, T. (1999): "Comunicación y conflicto terrorista: la ´segunda transición de los medios" en Rodríguez R./Sadaba T. (editors) Periodistas ante conflictos. El papel de los medios de comunicación en situación de crisis, Eunsa, Pamplona.

Schlesinger, P. (1991): Media, State and Nation: Political Violence and Collective Identities, SAGE.

Sòria, C. (ed.) (1987): Prensa, paz, violencia y terrorismo. La crisis de credibilidad de los informadores, Eunsa, Pamplona.

Taylor, SJ & Bogdan, R. (1994): Introducción a los métodos cualitativos de investigación, Paidòs, Barcelona.

Tuchmann G. (1983): La producción de la noticia, Gustavo Gili, Barcelona.

Zallo R. / Ramírez de la Piscina T.: "Los medios en Euskal Herria ante la nueva situación política (propuesta de decálogo ético)", Jornada sobre "Periodismo y proceso de paz en Euskadi". Bilbao, 13-03-99.